La total absència de representants polítics i autoritats es va suplir en la presència d’entitats festives i culturals que van fer volgut homenage a Anfòs Ramón i García
Ahir era la data triada per a que el valencianisme rendira homenage al gran poeta Anfòs Ramón. En la seu de Lo Rat Penat i dabvant una absència total d’autoritats valencianes, sí que estaven presents entitats, en un homenage que va presidir el propi president de Lo Rat Penat, Josep Vt. Navarro, el vise-president de Lo Rat i president del casal Bernat i Baldoví, Òscar Rueda, la familia i la honorable clavariesa vicentina, Toña Játiva.
Estaven l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana ( Aellva), pero també la presidenta del Grup d’Acció Valencianista, Paquita Chilet, como también otras personalidades valencianistas como Lola Gracía Broch o Juli MOreno, ademés d’autors de poesía festiva com Ampar Cabrera o Ferran Gil.
No hi havia rastre de cap polític del Cap i Casal ni de la Generalitat Valenciana, en l’ultim día de campanya europea, pareix que les prioritats eren atres, Tampoc membres destacats de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, pero en el Saló Constantí Llombart de Lo Rat penat estava ple, no quedaren cadires lliures, i se congregaren més de 250 persones en un acte emotiu i molt valencià.
L’acte d’homenage
L’acte va contar en una breu presentació d’Òscar Rueda a modo d’introducció i que de seguida va passar la paraula a Ampar Orellano, activiste cultural, de la falla de Catarroja que sempre escrivia el llibret Anfòs Ramón i professora de Lo Rat Penat.
Ampar Orellano va donar un esboç de la vida d’Anfòs Ramón.
La vida d’Anfòs Ramón
Ampar Orellano va començar explicant que Anfòs va nàixer en el carrer Tomassos i era el segonde sis germans, sent son pare empleat del cos de Bombers de Valéncia. Va explicar la seua vida professional, i com va conéixer a la seua dona, Rosa, veïna, ya que vivía en el Carrer carlos Cervera, encreuament en Tomassos. El 27 de juny li demanà oficialment relacions i a soles 4 anys depuix, en 1.952 es casà en ella en l’Iglesia de Sant Agustí. 53 anys de matrimoni fins que en 2005 va faltar Rosa, i en 2014 faltà Anfòs Ramón.
Tres aspectes de la vida d’Anfòs destacaren en la seua vida i obra, la religió, la pàtria i els eu amor per Valéncia i els eu amor per la dona, Rosa.
Anfòs començà a escriure en la mili, en castellà, i despuix chicotetes poesíes als seus amics en naiximents de fills, i ells van animar a Anfòs a presentar-se als Jocs Florals de Lo Rat Penat.
Son tio Donís el va animar a conéixer el valencià i va començar el seu estudi de forma autodidacta en la llengua valenciana.
En 1.956 es fa soci numerari de Lo Rat Penat, en 1.983 assumí la vice-presidència de l’Entitat i en 1.984 durant anys va ser nomenat president dels Jocs Florals. Va guanyar múltiples premis en els Jocs Florals. En 2002, l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, AELLVA li va otorgar el Tercer Premi Nacional en Llengua Valenciana i el Grup d’Accio valencianista li va donar el su premi Llealtat.
Te obra poètica dedicada a la poesía satírica, festiva i religiosa, pero també prosa, manco coneguda.
Anfòs Ramón va escriure centenars de llibrets de falla, casi 90 a l’any en els seus millors anys, escomençant en 1.956 i guanyant 17 premis Bernat i Baldoví a la millor crítica del llibret, i aconseguix el pirmer Premi extraodinari del Regne de Valéncia en llibrets de falla.
Inclús en l’any 1.972 aconseguí un priemr premi en un certàmen poètic en Jerez ( cadiz) i en una poesía en llengua valenciana.
Anfòs Ramón va ser un escritor compromés en les Normes d’El Puig.
Remigi Pons interpreta l’obra d’Anfòs Ramón
La segon part de l’acte va tindre la presència de Remigi Pons, professor de Lo Rat Penat que va fer dicció de part dels poemes d’Anfòs i que van impactar als presents, prop de 12 obres que se van fer molt curtes.
Anfòs Ramón va ser l’autor de la lletra de l’Himne de Lo Rat Penat i Remigi va declamar per als presents eixes boniques paraules
L’ultim com no podía ser d’atra manera es el poema de la Casa vella que Vicent Savall va fer universal fent-lo canço:
Ampar Cabrera
La poeta, guanyadora de la Flor Natural en en l’actual certamen dels Jocs Florals va dedicar un poema des del cor i des de l’ànima al distinguit poeta que arrancà llàgrimes i un gran aplaudiment de tot l’auditori que a exies hores estava completament ple.
President de Lo Rat Penat
L’acte acabà en les paraules de Jose Vt. Navarro, president de Lo Rat Penat.
«Hui tenim la Senyera i no el país valencià gràcies a persones compromeses com va ser Anfòs Ramón, i molts atres excritors que tenim que recordar i conéixer»
Navarro va demanar a les autoritats eixa Llei de Senyes i que poetes i escritor com Anfòa Ramón formen part de les nostres Senyes d’Identitat coma Poble valencià.
El president de Lo Rat Penat va instar a un nou sigle d’or que ha de ser construït sobre la base de persones com Anfòs Ramón., i recordà que el poeta participava en interés i es comprometía en entitats com el Grup d’Acció Valencianista o Lo Rat Penat, en uns anys huitanta i noranta en el que el catalanisme s’imposava pero que el món valencianiste unit tenia un gran recolzament social, i recordà la força i l’ilusió de les entitats culturals i partits polítics valencianistes com Unió valenciana.
Despuix va mencionar que el catalanisme redomat va donar pas a una nova ilusió en el canvid e govern valencià pero que «pronte ningunejaren al Poble Valencià eixos polítics, en la creació de la catalanista i política AVL com a colofó de la imposició del catalanisme».
Unes paraules que recorden i sonen a un deyavú actaul, i que no hem de consentir.
L’unitat del valencianisme
Anfòs Ramón va conseguir inclús nou anys despuix d’haver faltat unir al valencianisme cultural, a les dos entitats capdavanteres, Lo Rat Penat i el Grup d’Accio Valencianista, i a persones com lola García Broch que han oblidat temps passats de confrontació en antics presidents de Lo Rat. Tots units han recordat la figura d’un gran mestre, i nos hem de quedar en això, en que sí es possible caminar tots units per fer front a uns polítics traidors al poble, i que Valéncia tot s’ho meréix, mereix el nostre perdó i que per ella caminem units.