En els últims anys, determinats relats polítics han intentat reescriure la història per a presentar a Catalunya com una realitat nacional equiparable als antics regnes migevals. Pero la història documentada, jurídica i institucional és molt clara: Catalunya mai va ser un Regne, ni en dret, ni en títul, ni en estructura política pròpia comparable a la d’Aragó, Valéncia o Mallorca.
I no és una opinió. És un fet històric verificable.
Comtats, no Regne
L’orige polític de Catalunya està en els antics comtats de la Marca Hispànica, territoris fronterers creats per l’Imperi carolingi per a frenar l’expansió islàmica. A diferència d’Aragó, que sí evolucionà cap a un Regne sobirà, els territoris catalans es mantingueren com a comtats feudals, encapçalats pel Comte de Barcelona, que mai ostentà el títul de rei.
Ni els documents reals, ni les cròniques, ni els tractats internacionals reconeixen mai un “Regne de Catalunya”. Lo que existix és el comtat de Barcelona, una entitat territorial subordinada a la Corona d’Aragó, sense sobirania pròpia ni monarquia pròpia.
La unió dinàstica: Aragó aporta la Corona, Catalunya s’integra
Quan en 1137 es produïx la unió dinàstica entre Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona, i Petronela d’Aragó, filla del rei Ramiro II, la Corona passa a ser aragonesa, perque és Petronela qui és reina i qui transmet el títul real al seu fill Alfons II, que serà Rei d’Aragó i Comte de Barcelona, no “rei de Catalunya”.
Des d’eixe moment, tots els sobirans seran Reis d’Aragó, senyors de múltiples territoris: Aragó, Valéncia, Mallorca, Sicília, Sardenya… i també Catalunya, com a Comtat de Barcelona integrat dins la Corona, pero mai com a Regne independent.
Institucions pròpies sí, sobirania no
És cert que Catalunya tingué institucions pròpies, com les Corts o la Generalitat medieval. Pero açò també ho tingueren Valéncia i Aragó, i en el cas valencià, dins d’un Regne sobirà, en Furs propis i personalitat jurídica internacional.
Catalunya, en canvi, no tenia dret de representació internacional pròpia, ni signava tractats com a entitat sobirana. Totes les relacions exteriors, la moneda, la guerra i la diplomàcia depenien del Rei d’Aragó.
Per tant, parlar de “sobirania catalana migeval” és una ficció política moderna, no una realitat històrica.
El relat nacionalista: de Principat a “nació oprimida”
A partir del sigle XIX, en la Renaixença i sobretot en el nacionalisme polític del sigle XX, es comença a construir un relat que presenta a Catalunya com una “nació històrica” privada del seu “estat propi”. Pero este discurs no se sosté en documents migevals, sino en reinterpretacions ideològiques del passat.
S’oblida intencionadament que:
No hi hagué mai rei de Catalunya.
No hi hagué mai diplomàcia catalana independent.
No hi hagué mai lleis reals catalanes fora de la Corona d’Aragó.
No hi hagué mai reconeiximent internacional de Catalunya com a Regne.
I lo més greu: s’intenta borrar el paper central d’Aragó i del Regne de Valéncia, reduint-los a simples territoris “afegits” a una Catalunya imaginàriament sobirana.
Valéncia sí fon Regne: en dret, en llei i en identitat
Mentres Catalunya era un principat feudal, Valéncia fon creada expressament com a Regne per Jaume I en 1238, en Furs propis, Corts pròpies, dret civil propi i identitat jurídica diferenciada.
El Regne de Valéncia no depenia ni de Catalunya ni d’Aragó en lo jurídic: responia directament al rei, com a entitat política diferenciada dins la Corona.
I esta diferència no és simbòlica: és fonamental per a entendre per qué el nacionalisme catalaniste ha tingut sempre tanta dificultat en acceptar la realitat valenciana.
Perque Valéncia no encaixa en el relat d’una Catalunya central de la Corona.
¿Per qué mai va interessar que Catalunya fora Regne?
Perque no ho era, i perque transformar un comtat feudal en una nació sobirana exigix una reinterpretació completa de la història. D’ací ve la necessitat de:
Apropiar-se de símbols de la Corona (com la Senyera real).
Presentar la Corona d’Aragó com una “confederació catalana”.
Diluir els regnes reals en una entitat cultural comuna.
Reduir a Valéncia i Aragó a “territoris culturals”.
Tot per a construir un relat en el que Catalunya aparega com a subjecte polític central… encara que mai ho va ser històricament.
Història no és ideologia
Reivindicar la realitat històrica no és anticatalanisme. És respecte per la veritat. I la veritat és que Catalunya tingué un paper important dins la Corona d’Aragó, pero no superior, ni sobirà, ni exclusiu.
Reconéixer açò no li lleva dignitat al poble català.
Pero negar-ho sí que li lleva dignitat al poble valencià i a l’aragonés.
Perque quan es manipula el passat, sempre hi ha pobles que acaben sent invisibilitat.
La història no se vota ni se decreta
Catalunya no va ser Regne perque mai tingué rei, ni corona, ni sobirania pròpia. Va ser un Comtat dins una Corona governada des d’Aragó, en la que Valéncia fon Regne de ple dret.
Tot lo demés són reinterpretacions modernes al servici d’interessos polítics actuals.
I per molt que es repetixca el contrari, els documents no canvien, els títuls no apareixen, i els sigles no se reescriuen.
La història és la que és.
I negar-la no és patriotisme: és propaganda.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
