En els últims anys, el pancatalanisme ha tornat a traure del calaix una de les seues armes favorites: el terme “País Valencià”. Ho fan com si es tractara d’una denominació oficial, d’un dret guanyat o d’una veritat històrica incontestable. I la seua excusa preferida és agarrar-se al Preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, a on es citen dos denominacions: “País Valencià” com a versió nova i “Regne de Valéncia” com a versió antiga.

Pero ací està la veritat nua i crua: el preàmbul no té cap valor jurídic. Ni en l’Estatut valencià ni en cap atre estatut d’autonomia d’Espanya. El preàmbul és un text simbòlic, declaratiu, merament polític i sense cap conseqüència llegal.

Aixina que no, el fet de que aparega l’expressió “País Valencià” no convertix eixe nom en oficial, ni molt manco obligatori. Exactament igual passa en la menció a “Regne de Valéncia”: és una referència històrica, cultural i sentimental, pero sense efectes jurídics.

L’únic nom oficial, reconegut i en plenes conseqüències llegals és el que figura dins del text normatiu i aprovat en Corts: “Comunitat Valenciana”. Tot lo demés són fantasies ideològiques o intents de reescriure la història i la llei al gust d’uns pocs.

Per això, qui utilisa el preàmbul com a excusa per a impondre un nom partidiste, ho fa des de l’ignorància, la manipulació o el cinisme polític. Perque repetir una mentira no la convertix en veritat.

Els valencians tenim clar que som una Comunitat Autònoma de ple dret, i que la nostra denominació oficial és “Comunitat Valenciana”. Que en el carrer, en la festa o en la memòria popular continuem estimant el nom històric de Regne de Valéncia és un fet incontestable; pero d’ahí a pretendre colar el terme “País Valencià” com a realitat llegal hi ha un abisme.

La pregunta és senzilla: ¿ho sabien o fan vore que no? Perque molts que parlen en autoritat sobre el tema, clarament, no diuen la veritat.