La Real Acadèmia de Cultura Valenciana i l'us social del Valencià

El Valencià: Llengua Viva

Hui vullc fer un recordatori a Joan Costa, el pare Joan Costa Català. Home naixcut de poble, llunt de la capital del Regne, criat en eixe poble. Dominà varies llengües ademés del valencià, com el castellà, llatí, grec, francés, català… Fon director de la secció de llengua de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, baix la seua direcció se tornà a introduir la norma d’accentuació, que en poques variacions continua vigent a hores d’ara, facilitant la llectura de la llengua valenciana ad aquells que no són valencià parlants. Vullc transcriure (la cursiva és nostra) les seues paraules arreplegades en el quadern de divulgació de la prestigiosa i més que centenària institució Lo Rat Penat: ‘El Valencià: Llengua Viva’ Lo Rat Penat 1998. S’ha actualisat l’ortografia, adaptant-la als temps moderns.

Joan Costa fa un anàlisis històric del valencià i de Parlant de Carles Ros erudit del sigle XVIII Costa diu: “Fa continues referències al castellà, És molt de notar com en ningú moment se fa referència al català. No hi ha consciència d’esta llengua. Tant ell (Carles Ros) com sigles abans Martí de Viciana (en Alabanzas de las Lenguas…) a tots els efectes és com si no existira” atre paràgraf molt interessant, continuant en esta història:

En les darreries de la primera mitat d’este sigle XIX quan s’inicia en la veïna Catalunya un fenomen sorprenent i nou (importat de centre Europa)que a la llarga configurarà tota una mentalitat cultural, social i política, que deixarà sentir la seua influència, primer i la constant interferència despuix, en Valéncia; La renaixença” (catalana) “a poc a poc el sentiment de la llengua (primer llemosina o occitana i en acabant catalana) s’unirà indissolublement el sentiment nacionaliste i sorgirà una mística catalana i catalanista que s’escamparà i conseguirà adeptes incondicionals en Balears i Valéncia”No és que en Catalunya s’haguera perdut, com en Valéncia, la tradició lliterària. Difícilment se pot pedre lo que no s’ha tengut. Són poquíssims els autors catalans de categoria anteriors al sigle XIX d’ahí que el català fora ignorat com a llengua(pàgines de 25 a 31)

Joan Costa proseguix: “Eren aquells temps (sigle XIX) de redescobriment d’optimisme, de germanor entre tots els escritors” (del diasistema iberorromànic) “temps de jocs florals per a tots els escritors de, Valéncia, Balears, Catalunya, inclús del sur de França i castellans”

Joan Costa proseguix en l’apartat de l’autonomia del valencià: “No hem de demostrar res, com ni el castellà, francés, (portugués), per eixemple han de demostrar que són llengües: és evident. Pero hi ha gent que nega l’evidència i aprofitant l’ignorància de la majoria (respecte del valencià) han montat un cadafal (una falla) de molta apariència i ningú contengut, jugant a miges veritats i per tant en dobles mentires que servixen, al molt concret propòsit de dissoldre la realitat valenciana en una fantasmagòrica unitat catalana només existent en els seus caps” (plens de supremacisme i incapacitats).

Joan Costa a banda de reconéixer o intuir el diasistema iberorromànic, també reconeix, com no pot ser d’atra manera, que entre els castellà i el valencià també existix eixa certa unitat, fins i tot, i açò és meu, entre el valencià i l’anglés, blau i blue; eixida i exit. Parlant d’això Costa cita a Miquel Planas, en “l’introducció a un Cançoner satíric valencià dels sigles XV i XVI diu la cita a la que fa referència Joan Costa: “Vist el cas des de Catalunya estant, no hi ha pas dubte de que com més els valencians extremen les pretensions a l’autonomia de llur varietat idiomàtica (llengua a tots els efectes) enfront del català, major necessitat hi ha per part nostra de reivindicar l’unitat llingüística de les gens qui poblen la faixa llevantina de la península ab les illes Balears. Sobre tot respecte de Valéncia, el nostre interès creix al considerar la preponderancia que assolí la escola poètica (i narrativa) valenciana en el segle XV. Privar a Catalunya y a sa literatura de l’aport que representa la producció de les lletres valencianes d’aquella època i fins ben entrada la setzena centuria, fóra deixar la nostra historia literaria trencada al bell-mitg de sa creixença y ufanor; més encara: fora arrencar de la Literatura Catalana la Poesia quasi per enter, car en cap moment, abans de la renaixença, ha arribat a adquirir l’esclat ab que se’ns apareix mercé als Ausies March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gasull, als Fenollar i atre cent mes” Cançoner satiric valencià dels segles XV y XVI. Barcelona 1911 p. XII

Costa continua fent un anàlisis sobre el panflet de certs professors universitaris titulat Informe sobre la llengua del país valencià. Respecte sobre l’orige de la llengua reflecti en este panfletet escriu Joan Costa: “la veritat ben clara i contundent… fins al segle XV l’única llengua lliterària usada per a la poesia en Catalunya era el provençal mentres que en Valéncia ya feya temps que Antoni Canals havia traduït el Valeri Màxim a la Llengua Valenciana, perque una traducció catalana era tan mala que li produïa enuig; Ausias March, en Gandia (la meua ciutat) escrivia en llengua autòctona la millor poesia del seu temps, i Bonifaci Ferrer s’atrevia a donar en Llengua Valenciana una versió sancera de la Bíblia” Més avall en la mateixa pàgina 43, Costa cita al castellonenc José Maria Guinot i Galán: “Si els romanistes diuen ara que el valencià és un dialecte del català, vaja això per quan estaven tots d’acort – inclús els catalans – en dir que el català era un dialecte del provençal. Ho dien, encara fa poc de temps Frederich Díez, fundador de la llingüística romànica, Mossén Antoni Maria Alcover, Milà i Fontanals, Bourciez, Meyer-Lubke, etc. Ara en canvi ya li reconeixen la categoria de llengua” cita en Raons d’Identitat Història i Llengua. Colecció Al Vent. Lo Rat Penat 1985 pàgina 112.

Contrasta el nostre autor cóm en Tortosa, Lleida i Fraga, conquistades en 1148 -1149 pel Comte de Barcelona se parla la variant occidental front a la llògica variant oriental provinent dels conquistadors. La teoria repoblacionista fa via d’aigua, com el doctor Xaverio Ballester últimament (2022) ho ha demostrat. Allí – afirma Costa en tota llògica – “es parlava un romaç (mossàrap) propi no molt diferent de l’aragonés oriental i del jaqués, i del mateix valencià, inclús no massa distint del castellà en que s’escrigué el Cantar del Mio Cid”

Joan Costa en referència a Eiximenis, de Girona i valencià d’adopció. en el seu Regiment de la Cosa Pública del sigle XIV cita: “aquesta terra ha llenguage compost de diverses llengües que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, e ha prersos los millors” i de Martí de Viciana de Alabanzas a las lenguas, Valéncia 1877 pàgina 42 arreplega: “Pasaron algunos años y ya los moradores de la ciudad (Valéncia) fueron naturales, nasidos y criados en este suelo que diximos, y con su juicio muy claro y de grande vivacidad con discreta corrección borraron y apartaron de su lengua todos aquellos vocablos bárbaros, toscos, impertinentes, y groseros y formaron una lengua común para todo El Reino, con cual hablaron y hablan de presente. Sense comentaris”.

I per últim no vullc deixar-me la cita de Fra Antoni Canals, que com no podia ser d’una atra manera arreplega el nostre autor, que en la traducció de Valeri Maxim en 1395 diu “tret de lati en nostra volguda llengua materna Valenciana” volen dir Fra Antoni Canals que sa mare ya parlava en el romanç valencià, com son yayos i besyayos, puix d’atra manera no podria ser llengua materna valenciana, per estar en l’àmbit del nou Regne Cristià: El Regne de Valéncia.

 

Xavier Carbonell Montesinos

Scroll al inicio