En redactar història, és crucial basar-se en fets verídics per a evitar distorsionar la veritat. És essencial diferenciar entre historiadors imparcials i aquells que poden estar influenciats per interessos externs.
En abordar la conquista de les Illes Balears i Valéncia, és fonamental reconéixer als pobles de la Corona d’Aragó que varen liderar esta reconquista. No obstant, en referir-se a Aragó i Catalunya, és comú assumir que estes regions no eren idèntiques a lo que són en l’actualitat, la qual cosa no cal. En l’any 1238, Aragó i Catalunya tenien una extensió diferent a l’actual.
En aquell temps, el Regne d’Aragó comprenia els territoris actuals junt en la província de Lleida i una extensa franja a lo llarc del ric Ebre fins a la mar, en Tortosa com a ciutat costera destacada. Les principals ciutats del Regne d’Aragó incloïen Jaca, Osca, Lleida, Saragossa, Tortosa i Terol.
En l’antiguetat, Catalunya era coneguda com «Catalunya Vella», un territori format per comtats independents pero baix l’autoritat del comte de Barcelona. Esta divisió es remonta a l’época en que Tortosa i Lleida varen ser reconquistades als moros en 1148 i 1149. En lloc de ser incorporades a Catalunya, estes terres es varen integrar en el Regne d’Aragó, junt en Osca, Saragossa i Terol.
Els comtats de «Catalunya Vella», que estaven baix el vassallage del rei de França des de l’any 801, varen prendre esta decisió per a evitar que el monarca francés reclamara Lleida i Tortosa com a part de la seua Marca Hispànica per dret de conquista. Per a protegir estes terres de les ambicions franceses, es varen separar de Barcelona, es varen convertir en Marquesats i es varen unir al Regne d’Aragó com a part de les seues conquistes.
El noble Ramon Berenguer ostentava els títuls de príncip d’Aragó, marqués de Lleida, marqués de Tortosa i comte de Barcelona. En la jerarquia nobiliària de l’época, els títuls de marqués tenien major prestigi que el de comte, lo que implicava que no estaven subordinats al comtat de Barcelona. Esta estructura era tan estricta en l’Edat Mija com lo és en l’àmbit militar actual, a on un capità no pot rebre órdens d’un caporal.
D’esta manera, les terres de Lleida i Tortosa estaven integrades en el Regne d’Aragó sense controvèrsia. Quan les Illes Balears i Valéncia varen ser conquistades, aquells que varen aplegar de Lleida i Tortosa per a participar en la conquista i posterior repoblament d’estos territoris no eren catalans ni podrien ser-ho, ya que pertanyien al Regne d’Aragó. Eren tan aragonesos com aquells que varen aplegar de Jaca, Osca, Daroca o Saragossa.
A finals del sigle XIII, quan el rei Lluís de França va renunciar als seus drets sobre la marca hispànica, es va produir una divisió merament administrativa que va permetre al rei d’Aragó establir que Lleida també poguera participar en les Corts de Catalunya, mantenint la seua pertinença a les Corts d’Aragó. L’independència de Lleida es fonamentava en ser l’única ciutat de la Corona d’Aragó en una universitat, per lo que era convenient la seua presència en les Corts de Saragossa i Barcelona.
En el sigle XIV, els habitants de Lleida varen expressar el seu descontent en ser considerats catalans, ya que afirmaven no ser-ho. En una carta en data del 22 de maig de 1337, el rei Pere II, conegut com el del Punyalet, va respondre a la ciutat de Lleida assegurant que, a pesar de la seua participació en les Corts de Catalunya, no formava part del comtat de Barcelona. Esta resposta evidencia clarament la negativa dels lleidatà a ser identificats com a catalans i a estar subordinats a Barcelona.
En 1238, durant la conquista de Valéncia, i encara cent anys després, Lleida i Tortosa eren considerades part d’Aragó tant com Saragossa, i no de Catalunya. Este fet històric és fonamental recordar-ho per a evitar distorsió en parlar o escriure sobre l’història. En analisar el repoblament de la regió, és important considerar als habitants de Lleida i Tortosa que es varen traslladar a estos territoris com a aragonesos, no com a catalans. En fer este anàlisis precís i veraç, es revela que el número de repobladors procedents de la Marca Hispànica o els comtats catalans és significativament menor de lo que comunament es creu en l’actualitat.
Els periodistes subvencionats pels nacionalistes nos repetixen una i una atra volta que els catalans varen repoblar els regnes moriscs de Mallorca i Valéncia després de la conquista de Jaume I, i en el repoblament varen dur la llengua catalana.
Una volta més, estem davant un atre error important. Com dia el professor Ubieto: Els historiadors parcialisats creen histerisme en lloc d’història. Massa ensenyen l’història que els agradaria que fòra, no la que realment va ocórrer.
D’esta manera, podem confirmar que les senyes verídics sobre la conquista del regne de Mallorca indiquen que l’eixèrcit estava format per:
Don Jaume, junt en nobles d’Aragó i cavallers de Montpelier, sumaven un total de 200 persones. Gastó de Moncada, qui era familiar de Jaume I i Vescomte de Beam-França, va contribuir en 400 cavallers. Per un atre costat, Nuño Sanç, Comte de Roselló i Cerdenya-França i també familiar de Jaume I, va aportar 150 cavallers. Ademés, els cavallers de Provença, Marsella, Narbona, Castella, Navarra, Carcassona, Bezier i Foix, aixina com de Toulouse, sumaven en total 500. Ponce Hugo, Comte d’Empúries, va contribuir en 60 cavallers, mentres que el Bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, va aportar 100. El Bisbe de Girona, Guillén de Montgrí, va contribuir en 30 cavallers, l’Abat de Sant Feliu de Guíxols en 5, i el Prebost de Tarragona en 4. En total, el gros de l’eixèrcit consistia en 28,251 persones, aproximadament en proporció a la cantitat de cavallers mencionats.
En observar les senyes mencionades, es pot notar que solament el 13,5 per cent té orige català. Per lo tant, no es pot afirmar que la Conquista va ser exclusivament catalana, com s’ensenya en institucions educatives.
Ademés d’eixa senya, és important destacar que en l’época en qüestió, la ciutat de Palma era considerablement més gran que Barcelona, en una extensió de 110 hectàrees, casi tres voltes major que les 42 hectàrees de Barcelona. No va ser fins al sigle XVIII que Barcelona va conseguir equiparar-se a Palma en térmens de tamany i població. Palma era reconeguda com una de les nou ciutats més pròsperes i poblades d’Europa, lo que va anar el principal motiu de la seua conquista. De fet, els sirvents del rei D. Jaume I varen tindre dificultats per a presentar-li la ciutat després de l’entrada, ya que estaven ocupats protegint els seus saquejos durant huit dies.
En la conquista de Mallorca, Jaume I va llamentar l’escassea de personal per al seu guàrdia personal poc després de la mateixa. Este fet no sol ser ensenyat en l’història.
Ademés, és rellevant destacar que la cultura balear té raïls hebreu-àraps, mentres que la cultura catalana i la major part de l’espanyola provenen d’influències cristià-germàniques, una senya que rara volta s’aborda en els llibres d’història.
La cultura balear ha conseguit mantindre’s a lo llarc del temps, a pesar de la conversió posterior de la població al cristianisme.
¿A quin repoblament es fa referència en este cas? ¿Es tracta d’un repoblament fictici?
Sobre Valéncia, els senyors catalans li varen comunicar a Jaume I que no li recolzarien en la conquista de Valéncia, ya que consideraven suficient la seua participació en la conquista de Mallorca. Davant esta situació, Jaume I va decidir mamprendre la conquista de Valéncia en persones d’Aragó i mercenaris de diverses procedències i creències. És recomanable estudiar les obres d’Ubieto, Menéndez Pidal i Álvaro Santamaría.
En 1229 i 1238, es varen portar a terme les conquistes dels regnes de Mallorca i Valéncia, respectivament. En eixe moment, Catalunya no tenia una existència política definida. Va ser en 1258 quan Jaume I, rei d’Aragó, Mallorca i Valéncia, Comte de Barcelona i Senyor de Montpeller, va establir les fronteres de la regió del regne d’Aragó coneguda com Catalunya, després de la firma del Tractat de Corbeil en el rei de França, Lluís IX el Sant.
Davant este fet històricament documentat, sorgix la pregunta recurrent:
¿Cóm una nació que no existia va poder conquistar i influir en els regnes de Mallorca i Valéncia, imponent el seu idioma, costums i participant en el seu repoblament?
La resposta a açò s’atribuïx a l’invenció delliberada per part del nacionalisme insaciable, que necessita crear un passat fictici per a reforçar la seua identitat.
És llamentable, en definitiva.
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
