Escrit d’història de Dénia escrit en Llengua Valenciana ( normes d’El Puig)
Eren molts els llocs, que la Junta Municipal de Sanitat denunciava contínuament com insalubres a causa de l’humitat en Dénia.
Durant els mesos d’estiu l’estancament de les aigües, provocaven problemes de putrefacció de les substàncies orgàniques i una gran cantitat de mosquits, en focs palúdics.
Des de 1850, existia un intent constant de dessecar les dos marismes, al nort i al sur de la ciutat, la Marjal i el Saladar, i de controlar els dos barrancs que les travessaven el Regacho i el Riachol, i les creixcudes d’aigua. Durant els anys de la república es varen intentar solucionar els problemes que suponien per a la ciutat “Les Bassetes”, el “Regacho”, la séquia del “Riachol”, els estancaments a espales del castell i els del Saladar”.
Com existia un proyecte de sanejament realisat per l’aparellador municipal de Dénia, Vicente García, Cardona, dels temps de la dictadura de Primo de Rivera, es varen iniciar les obres i continuaren durant la república, pero es demorà molt el definitiu sanejament del Riachol, a pesar de la proximitat de vivendes ad este perillós foc d’infecció per a la salut pública, i que es trobava entre les dos estacions de ferrocarril, al costat de l’esplanada del port.
La pràctica d’eliminar les aigües brutes, sense depurar, pel Riachol, va ser l’orige d’una epidèmia de febres tifoidees que va passar en l’any 1933. El llit original d’este barranc, d’uns dos metros d’ample, actualment carrer Patricio Ferrándiz, va ser encaixat en una estreta aigüera d’uns 70 cm, en la vora esquerra del carrer, i quedà en gran part descoberta. No es cobrirà de forma definitiva fins a l’any 1936, en la seua desembocadura, la Junta d’Obres del Port, va construir un colector d’uns dos metros d’ample i es varen acabar les obres poc abans de la guerra.
En el Saladar, es produïa estancaments d’aigua en la via pública, denunciats constantment pels veïns, de fet la comunicació de la barriada del Saladar en el restant de la ciutat era prou precària, perque l’únic nexe d’unió, que no carrer, es trobava completament embassat.
En l’any 1934, apareix un nou foc d’infecció i va haver una queixa del mege inspector Dr. Lattur, llavors l’ajuntament de Dénia va procedir a la neteja de la via pública. Ademés el Saladar patia el problema de les inundacions, com la del 2 de novembre de 1934, quan una forta tempestat deixà a totes les cases inundades per complet i es va tindre que desallojar als seus habitants.
La Sociedad Española de Salvamento de Naufragios va actuar per a ajudar als veïns i no es varen produir desgràcies personals, pero es pergueren totalment els animals domèstics, que hi havia en els corrals de les cases, els mobles i els bens de les vivendes varen sofrir enormes danys i molts es quedaren sense les seues cases.
Estes inundacions també varen provocar molts danys a nivell comarcal i afectà a la llínea de ferrocarril de Dénia a Alacant, a les carreteres, ponts i camins i a les terres de cultiu. A rant d’esta inundació, i per a que no es repetira, l’alcaldia va remetre un telegrama al president del Consell de Ministres, demanant-li que un ingenier de la delegació de Servicios Hidráulicos del Júcar realisara un estudi tècnic dels mijos de defensa, per a evitar els grans perjuïns que les freqüents inundacions produïen en Dénia.
Respecte de la zona de la marjal de les Bassetes de Dénia es va demanar en repetides ocasions, per part de l’inspector municipal de sanitat, que s’iniciara el proyecte de sanejament per les molèsties que causaven els mosquits als banyistes que recorrien la plaja de Les Marines, pero tampoc se solucionà el problema.
El sanejament definitiu de totes estes humitats no es completaria fins a prou anys més tart, concretament cap a 1964, per mig d’un proyecte de canalisació del Regacho i les urbanisacions de les zones anexes, que realisa la Confederació Hidrogràfica del Júcar, en previsió de les avingudes des del Mongó.
