Més de 110 anys de l’inici de la normativa valenciana. 110 anys de l’acort públic entre els escritors i usuaris del valencià. 110 anys del consens alcançat en la seu de la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes Lo Rat Penat. 110 anys dels treballs científics de Josep Nebot i de Lluís Fullana i Mira, ningú dels dos fills del Cap i Casal del Regne. 1914 fon l’any del consens de les regles de l’ortografia valenciana fetes per valencians i per al valencià.
Est artícul vol commemorar eixe acort normativisador, base de les actuals normes valencianes. Les Normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana o Normes d’El Puig.
No hi han atres. L’AVL no normativisa la llengua valenciana com s’ho dicta i ordena la llei Orgànica, el nostre Estatut d’Autonomia de 2006.
Pero hui no parlarem de llengua, normativa o us ¿o sí? Lo que faig per a commemorar este, més que centenari, és traduir a la llengua valenciana el meu primer artícul publicat. Aparegué en el Bolletí Informatiu del Colege Oficial de Delineants i Dissenyadors Tècnics de Valéncia en l’any 1984, firmat un 7 de març. Efectivament era el sigle passat i el govern del PSOE fea dos anys que havia prohibit escriure en valencià optant pel català. Un artícul premonitori que parla d’urbanisme, de planificació urbana. Ara que en estos dies se està redactant una nova llei urbanística valenciana té més oportunitat recordar est escrit de fa ya 40 anys
Urbanisme i convivència
L’urbanisme es té que considerar com urbanisme dedicat a les relacions humanes. Este objectiu de relacionar a les persones sempre ha segut la fi del planejament urbà a lo llarc de l’història.
El desenroll industrial ha dut en ell l’especulació del sol urbà, en lo que se conseguix una gran rendabilitat, oferint pocs servicis o ningú, l’objectiu de favorir la convivència va quedant, poc a poc relegat a un segon pla a favor de l’especulació (del sol urbà) i l’agarberament de les persones en grans ciutats. Conseqüència de la centralisació industrial en estos llocs.
Els llocs naturals, monts; plages, també han segut víctimes d’este afany de desenrollisme i d’especulació contribuint a la degeneració de l’entorn natural. Construcció indiscriminada sense planejament sério d’apartaments i urbanisacions a discreció.
Estos són el problemes (eren en 1984 i encara són 40 anys despuix) que actualment tenim en les nostres ciutats: Grans blocs de vivendes, pocs servicis (equipaments) urbanístics o mal distribuïts. La conseqüència d’esta concepció urbana de ciutat: La convivència i la comunicació entre els ciutadans queda molt deteriorada i en molt casos non existix.
Partint d’estes senyes podem establir uns objectius per a millorar el planejament urbà de les ciutats.
En primer lloc volem que la ciutat siga un lloc d’encontre entre els seus habitants i usuaris. També que siga un centre de comunicació; és a dir, que l’intercanvi d’informació entre les persones siga afavorit pel paisage urbà.
Sí abastem estos objectius haurem conseguit que l’urbanisme siga ‘vixcut’ pels ciutadans que habiten eixe entorn.
El compendi d’objectius que nos du a ‘viure’ l’urbanisme i l’arquitectura (no s’entén un sense l’atra) és el fi al que tots els professionals que intervenim d’alguna forma en el disseny urbà i edificatori ho devem de tindre clar i present. Devem, puix, en els dissenys, proyectes, etc. que realisem, tindre en conte este fi de viure i participar del fet arquitectònic.
Per una atra banda devem recobrar nostra memòria, arreplegar nostra herència en este sentit. L’arquitectura mediterrànea és la que ha través de l’història millor ho ha solucionat.
Les solucions per a que se puga participar del fet urbanístic i arquitectònic són variades, originals, deixant a l’imaginació dels professionals l’aplicació d’estos criteris.
Un element important en este sentit pot ser (és) la movilitat de la persona dins del disseny o paisage urbà. Esta movilitat pot ser un factor determinant (no únic) per a conseguir que l’objectiu es complixca. Els centres i llocs els podem definir com espais a on la comunitat desenrolla la seua activitat pública (són els llocs públics o de pública concurrència) estos llocs i centres, com espais de convivència, comunicació i desenroll tenen les mateixes finalitats adés mencionades, els usuaris deuen de dominar l’entorn (la escala respecte a la persona) no deu d’ocórrer lo contrari. Estos centres i llocs s’instrumentalisen com places públiques, parcs, jardins, edificis públics; biblioteques, sales d’exposicions, també espais privats com bars, restaurants, cassinos, hotels, etc.
Conseguir que l’integració de les persones en el paisage urbà siga un fet que desenrolla i enfortix la convivència i la comunicació entre els ciutadans, és una obligació dels professionals que intervenim en estos proyectes.
Els delineants, com colectiu de professionals que participa en el procés de disseny d’este tipo de proyectes, tenim que contribuir per a que esta fi utòpica siga, dia a dia més realitat.
Valéncia, 7 de març de 1984. Traduït a la llengua valenciana en setembre de 2024, 40 anys després.
De plena actualitat…40 anys despuix
Com vosté, amable llector comprovarà no ha perdut actualitat i estos chicotets criteris, des de l’humiltat de la delineació, se deuen d’aplicar al disseny de la plaça més representativa i important de la ciutat de Valéncia. Prenguen nota els polítics principalment i els professionals, que assessoren ad estos correctament.
