Susanna Lliberós afirmà en 2019 que «el valencià és el català que parlem en el País Valencià». La seua incorporació a l’Acadèmia reobri un debat que va molt més allà d’una frase: ¿quina llengua està obligada a protegir i normativisar l’institució estatutària valenciana?
El nomenament de Susanna Lliberós com a nova acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no pot contemplar-se, des de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia, com un simple relleu intern. Hi ha antecedents públics que mereixen ser recordats i, sobretot, debatuts.
En 2019, durant una intervenció radiofònica en À Punt, Lliberós afirmà: «el valencià és el català que parlem en el País Valencià». La frase ha tornat a circular en 2026 araïl de la seua incorporació a l’AVL.
No estem davant d’una qüestió menor. Tampoc és necessari deformar les paraules de ningú: la frase parla per sí mateixa.
Des de Roc Chabàs discrepem profundament d’eixa manera de presentar la llengua valenciana. I ho fem sense necessitat de negar que la filologia acadèmica majoritària sosté l’unitat llingüística entre valencià i català. Eixa posició existix i amagar-la no faria més fort el nostre argument. Pero una cosa és una classificació filològica i una atra ben distinta reduir públicament el valencià a ser, simplement, «el català que parlem» els valencians. Perque el nom també importa. I molt.
L’Estatut no diu «català»
Ací convé deixar per un moment les consignes i anar directament al document jurídic fonamental dels valencians.
L’artícul 6 de l’Estatut d’Autonomia establix textualment que «la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià» i, immediatament despuix, determina que «l’idioma valencià» és oficial junt al castellà. El mateix artícul identifica a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com a institució normativa de l’idioma valencià.
No diu «català parlat en Valéncia». No diu que «valencià» siga un simple nom coloquial que puga substituir-se segons les preferències de cadascú. Diu valencià i diu idioma valencià.
Això no resol per sí soles una discussió filològica sobre filiació, diasistema o unitat llingüística. Un Estatut no és un tractat de romanística. Pero sí establix una realitat jurídica, institucional i identitària que una institució pública valenciana no deuria tractar com un detall secundari.
De fet, la llegislació valenciana continua utilisant eixa mateixa denominació. La Llei 1/2024 torna a recordar expressament que la llengua pròpia és el valencià i que l’idioma valencià és oficial en la Comunitat Valenciana.
Una Acadèmia Valenciana ¿per a qué?
Esta és, per a nosatres, la verdadera qüestió. L’AVL no és una associació privada, ni un círcul universitari, ni una tertúlia filològica. És una institució pública creada dins de l’entramat estatutari valencià i dotada d’una funció normativa concreta. Per això és perfectament llegítim preguntar-se qué concepció de la llengua valenciana tenen les persones que passen a formar part d’ella.
Si una acadèmica considera que «el valencià és el català que parlem en el País Valencià», té tot el dret a defendre eixa concepció. La llibertat intelectual també consistix en això. Pero l’Associació Cultural Roc Chabàs té exactament el mateix dret a preguntar si eixa formulació representa adequadament la personalitat llingüística que una institució denominada Acadèmia Valenciana de la Llengua hauria de preservar. No volem inquisicions ideològiques. Volem claritat. I especialment volem que no es confonga discrepància en ignorància.
El valencià no començà ahir
La denominació valenciana de la llengua no és una ocurrència contemporànea inventada durant la Transició, ni una concessió administrativa de l’Estatut de 1982. Té una tradició històrica pròpia.
Durant sigles, autors, impressors, gramàtics i intelectuals valencians utilisaren denominacions vinculades al valencià per a referir-se a la llengua del territori. La discussió moderna sobre la classificació filològica d’eixa llengua és una qüestió distinta de l’existència històrica del seu nom. I això és important.
¿Pluralitat només per a pensar igual?
També nos preocupa la desqualificació d’entitats, institucions o iniciatives que diferencien entre valencià i català o que oferixen als ciutadans opcions diferenciades. Podem discutir si eixa diferenciació és filològicament adequada. Naturalment. Pero la resposta hauria de ser argumentació, investigació i debat. No l’estigmatisació automàtica de qualsevol plantejament alternatiu.
Una acadèmia deuria ser capaç d’escoltar també les sensibilitats llingüístiques que existixen en la societat a la qual servix. I això inclou a milers de valencians que denominen a la seua llengua simplement valencià, sense sentir la necessitat de definir-la prèviament com a català. No deuria resultar tan difícil d’entendre.
La crítica de Roc Chabàs
Pedro Fuentes Caballero com a president de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia, considere especialment preocupant que una institució sostinguda en recursos públics valencians puga alluntar-se de la sensibilitat d’una part important de la societat a la qual, precisament, ha de servir. La crítica ha de dirigir-se als fets, a les decisions i al model llingüístic, no a atribuir intencions que no podem demostrar. Per això preferixc formular la nostra posició sense eufemisme, pero també sense exageracions:
«Una Acadèmia Valenciana de la Llengua ha de tindre com a prioritat inequívoca el valencià: estudiar-lo, protegir-lo, potenciar-lo i preservar les seues formes pròpies. Si acaba transmetent als valencians que la seua llengua necessita ser definida permanentment a través d’una atra denominació, tenim un problema institucional que mereix ser debatut. No demanem que ningú deixe de pensar com pensa; demanem que una institució pública valenciana recorde qué llengua li encomana normativisar el nostre Estatut: l’idioma valencià.»
Esta formulació és més difícil de despachar en una etiqueta que expressions com «chiringuito», «vassalls» o «traïció», que poden resultar contundents pero acaben desviant el debat de lo verdaderament important.
No demanem unanimitat; demanem respecte
Roc Chabàs no pretén decidir qué han de pensar individualment els membres de l’AVL. Tampoc podem convertir una discrepància filològica en una acusació personal.
Lo que sí podem exigir és transparència sobre el model de llengua que impulsa una institució pública, respecte per les particularitats valencianes i una defensa efectiva del patrimoni llingüístic que justifica la seua pròpia existència.
I el Govern Valencià i Les Corts tenen dret a fiscalisar políticament l’activitat, el presupost i el funcionament de les institucions públiques dins de les competències que els atribuïx l’ordenament. Una qüestió diferent és pretendre retirar per decisió política la potestat normativa que l’Estatut atribuïx expressament a l’AVL: això exigiria actuar pels procediments jurídics corresponents, no una simple decisió administrativa. L’artícul 6.8 de l’Estatut és inequívoc sobre la condició normativa de l’Acadèmia.
Per això el debat mereix més serietat que una guerra d’etiquetes. El valencià no necessita que ningú li concedixca el seu nom. Ya el té. El conserva en la seua història, en la seua lliteratura, en la boca dels seus parlants i en el propi Estatut d’Autonomia.
La discrepància sobre la seua classificació filològica continuarà existint. Pero hi ha una cosa molt més senzilla que no deuria provocar cap conflicte: si una institució es diu Acadèmia Valenciana de la Llengua, lo mínim que podem demanar-li és que la paraula «valenciana» no siga simplement decorativa.
