L’any 1525, un decret va obligar milers de valencians d’orige àrap a renunciar als seus noms ancestrals. Darrere d’aquella orde s’amaga una de les majors ferides culturals de la nostra història.
En l’any 1525, el Regne de Valéncia —i bona part d’Espanya— vivia encara les conseqüències d’un procés de conquista i assimilació que havia començat tres sigles abans. Després de la presa de Granada i l’expulsió formal dels musulmans, quedaven encara en terres cristianes milers de moriscs, descendents dels antics mudéixars que, per conveni o per necessitat, havien acceptat la fe cristiana.
Pero aquells nous cristians, vigilats i sovint sospitosos de “mala conversió”, seguien mantenint part de la seua identitat cultural i llingüística. Alguns parlaven encara en àrap, atres conservaven rituals, costums o vestits tradicionals. I, sobretot, encara portaven noms i llinages d’orige àrap. Aquell detall, per als governants del moment, era intolerable: un recort viu del passat musulmà que es volia fer desaparéixer del mapa.
Així, en 1525, es promulgà una orde que prohibia expressament l’ús de qualsevol nom o llinage àrap entre els moriscs. Des d’eixe moment, tots ells havien d’adoptar noms i llinages cristians. No es tractava sols d’un canvi administratiu: era una manera de borrar la memòria, de negar-los la seua pròpia història.
En paraules d’un croniste de l’época: “Que se muden los nombres de los moriscos, porque los suyos recuerdan la secta de Mahoma y las costumbres de los infieles.”
Després d’aquella llei, milers de persones es varen vore obligades a buscar-se un nou nom, una nova identitat que els protegira de la sospita i la persecució.
Els més pobres adoptaren el llinage del seu senyor feudal, aquell noble o cavaller que posseïa les seues terres. Atres, més afortunats, triaren noms d’hòmens respectats o de famílies influents, esperant que això els donara cert prestigi o seguritat.
També hi hagué qui optà per noms de sants, patrons o apòstols: Joan, Vicent, Pere, Maria, Isabel… Eren noms que sonaven a cristiandat, a salvació, i que podien garantisar-los una vida més tranquila dins d’un món que els mirava sempre en recel.
En definitiva, cada morisc va haver de reinventar-se. Molts pergueren, d’un dia per a un atre, el llinage que havia identificat la seua família durant sigles. A on abans hi havia un Ben Yussuf, ara hi havia un Martínez. A on hi havia un Al-Hassan, ara un Gonzalvo.
El canvi no era sols exterior: era una ferida interior, una amputació simbòlica. El nom era memòria, i la memòria havia segut condenada.
No obstant, hi hagué una categoria de noms que resistí la censura: els llinages toponímics, és dir, aquells derivats del nom d’un lloc o d’una ciutat.
Llinages com Medina, Alcalà, Almodóvar, Almeida, Càceres, Sevilla o Granada continuaren usant-se, tant per cristians com per antics moriscs. Estos noms, que designaven simplement la procedència geogràfica, no podien ser prohibits fàcilment: ¿com impedir que algú que venia d’Alcalà o de Càceres s’anomenara així?
Molts d’estos topònims eren d’orige àrap —paraules com “Medina”, que significa “ciutat”—, pero el seu ús ya estava plenament integrat en la llengua i en la vida quotidiana. Ningú podia assegurar si un “Medina” era fill d’un musulmà o d’un cristià. D’eixa manera, la llengua va guanyar una batalla silenciosa: la fonètica àrap va continuar viva dins dels llinages hispànics.
Eixes paraules, que hui pronunciem en naturalitat, són com penjades antigues sobre la pedra de l’història. Penjades que no es van poder borrar ni en decrets ni en croades.
Un atre capítul menys conegut d’aquella época és el dels esclaus nort-africans portats a la Península després de les guerres i incursions militars.
Quan estos eren batejats, se’ls donava un nom cristià, pero sovint en una clara referència al seu orige o a la seua apariència física. Així eixiren llinages com Maura (del femení de Mauro, “el moro”), Morell, Moret i, especialment, Moreno, un dels més estesos d’hui.
En el seu moment, estos noms tenien un significat marcat per la distància i la jerarquia: eren noms imposts per a senyalar la diferència, per a recordar que aquelles persones eren forasteres, que no pertanyien del tot al món dels “cristians vells”.
En el temps, pero, la memòria del seu orige es va diluir. Els llinages es democratisaren i es mesclaren en els dels habitants autòctons. El que havia naixcut com una etiqueta d’inferioritat es va convertí, sigles després, en un simple apelatiu familiar, lliberat del seu pes històric.
Mirant arrere, és fàcil oblidar que cada llinage porta darrere una història. Algunes són glorioses, atres doloroses. Algunes es van escriure en tinta, atres en sanc.
L’orde de 1525 no va conseguir borrar completament la memòria morisca, pero sí va trencar moltes genealogies, moltes llínies de transmissió cultural i familiar. I, sobretot, va deixar una cicatriu: la de milers de persones que un dia es despertaren sense nom.
No obstant, com passa sempre en la història, la memòria humana troba camins per a sobreviure. En les paraules, en els sons, en les arraïls dels noms que continuen pronunciant-se sigles després.
Potser quan llegim un llinage com Medina o Almodóvar no pensem en el món àrap, ni en les velles mesquites de Valéncia o Alacant, pero allí, en eixa paraula, hi ha encara un eco antic. Un eco que en recorda que la nostra identitat és fruït de moltes cultures, i que la convivència, per difícil que siga, sempre deixa una emprenta.
