Dénia 1884. Poc abans de les huit de la vesprada, entrava en l’estació de Dénia la locomotora BLACK HAWTHORN número dos en el comboi correu procedent de Valéncia. No s’esperaven més trens la nit del 27 de decembre de 1884. La llínea era nova, a penes cap a cinc mesos que s’havia inaugurat. El jove Juan Rodrigo se sentia afortunat per ser el primer cap d’estació del seu poble. Aquell dia, despuix de deixar en un lloc segur el correu, pren les últimes disposicions i es retira a la casa familiar. No aplegaria mai. Juan Rodrigo Puig tenia 24 anys i l’empresa de la llínea de Carcaixent-Dénia havia confiat en ell per a fer-lo responsable de la primera estació ferroviària que s’obria en la ciutat. Era el major de cinc germans i l’únic varó. El seu pare Miguel Rodrigo Senti, eixercia com calafat, i la mare Antonia Puig Devesa, procedia d’una coneguda família marinera. Vivien tots en la casa familiar del carrer Diana, molt prop de la màquina de Riera i de les vies d’accessos a l’estació.
Durant els primers mesos, la faena no havia segut massa pesada, res més circulaven tres trens diaris: un eixia de Gandia a les 8’50 i aplegava a Dénia a les 10’14 hores. Rodrigo res més tenia que donar una eixida, la del tren de Dénia que a les 11’50 anava cap a Gandia i Carcaixent. La jornada la tancava en l’arribada del tren correu, que tenia orige en Valéncia a les 14’26 i que en els horaris tenia marcada l’arribada a les 19’40 de la vesprada.
Durant les últimes semanes havia segut impossible complir l’horari. Una tempestat a finals d’octubre s’havia portat per davant el pont provisional sobre el riu Serpis, en Gandia. Durant uns dies es va interrompre la circulació dels trens, fins que es va fer una passarela per a que la gent travessara d’un costat a l’atre del riu per a canviar de tren.
L’operació retardava inevitablement el temps previst per al trayecte i sempre aplegava el correu despuix de les huit de la vesprada. El jove Rodrigo lluïa orgullós l’uniforme de pantalons negres, sahariana grisa de coll llarc i ampli, creuat sobre el pit en botons dorats, camisa blanca i corbata negra; gorra de plat gris, en una tonalitat obscura i visera negra de charol, en la papada groga i l’entorchat que li distinguia del restant com a cap d’estació. Li havien donat més faena tots els conflictes indirectes que la cobertura estricta de les funcions que tenia encarregades.
Recordava com en el més d’agost es varen impondre dures condicions de control higiènic per un brot epidèmic de còlera que s’estenia pels pobles de Valéncia. La quarantena es passava a Oliva, encara que en aplegar a Dénia cada vagó tenia que ser desinfectat i els passagers i els equipages eren somesos a un molest procés de fumigació. No complir exactament aquelles normes li havia causat el primer mal de cap del flamant càrrec i havia significat per a l’empresa una sanció de 25 pessetes. Tampoc es trea del cap el cadàver de l’home que havien trobat el 12 de decembre totalment destrossat en mig de les vies, en el tram que va de Verger a l’abaixador del Palmar.
Aquell dissabte 27 de decembre no havia tingut res especial. En el correu entregat al funcionari de tanda i la recaptació del dia ben guardada, Juan Rodrigo passa la clau en el pany de la seua oficina i es despedix dels dos carabiners i del vigilant de consum que feyen la guàrdia nocturna. Són poc més de les huit i el jove s’adinsa en l’obscur descampat que hi havia entre l’estació i el carrer Diana. No és un trayecte massa llarc i ho travessa com cada dia, caminant sobre la vora de la via en un farolet d’oli en la mà. La nit era fresca i s’elrigava en una capa. “Pare algú es queixa fòra”, una de les germanes de Juan sent un gemec lluntà. Miguel Rodrigo s’inquieta. És l’hora de l’arribada del seu fill i les planyences procedixen de la seua ruta habitual. Abandona la casa precipitadament i corre a la desesperada. Pot vore una figura fugint en l’obscuritat. En terra cobert de sanc, jau el cos del seu fill. Encara li queda vida. L’home demana ajuda. Darrere apleguen dos germanes, Candelaria de 23 anys i Águeda de 19, són testics de l’últim sospir de Juan.
En la porta de la casa s’han quedat en la mare les dos menudes, Josefa de 15 anys i Clotilde de 9. No quedaven ni cinquanta passos per a aplegar a casa quan algun o alguns desconeguts li havien tallat el pas. Si va haver paraules no se sap. Tampoc han aplegat fins als nostres dies les raons d’un atac que tots varen calificar de bàrbar. Juan Rodrigo rebia 47 punyalades repartides entre el pit i el coll.
No va morir en l’acte, li varen quedar forces per a queixar-se i cridar. Diuen que va ser gavinetejat a poc a poc, durant 20 minuts. Una tortura que poguera tindre com a objectiu traure-li alguna informació.
En els veïns alertats pel pare i les germanes, es presenta també la Guàrdia Civil. Busquen al mege Augusto Gómez Porta, que certifica la mort del desgraciat jove i que, en un primer reconeiximent, considera que a lo manco 20 de les punyalades eren necessàriament mortals.
Al costat del cadàver, els civils troben una manta tacada de sanc. L’ha perdut l’agressor. Els guàrdies recorren l’entorn de l’estació. Dos agents apleguen a donar l’alt a un home que intenta amagar-se entre les ombres. Corre i fuig.
Uns atres parlen en els que s’havien quedat de guàrdia. En poques hores tenen en el quarter el sobrestant de l’estació, un home cridat Juan Mestre, que nega ser el propietari de la manta trobada al costat del cadàver.
El juge ordena l’encarcerament i l’incomunicació del detingut. El dilluns 29 de decembre, tot el poble commocionat per la notícia, pren part del corteig fúnebre que, carrer Diana dalt, acompanya al fèretre del jove assessinat.
Hi ha una presència massiva de mariners, el món originari de la família Rodrigo. No falten els poderosos comerciants locals de la pansa, els alts funcionaris i els jornalers del camp. El dolor és immens.
Les cròniques identifiquen aquella unànim presència en la manifestació de la pena i la tristor de la població sincera, pero també en una expressió igualment general de protesta contra la delinqüència i el crim.
Els presents especulen sobre les causes de la seua mort i se senten veus crítiques en les condicions de seguritat. Com ha segut possible una agressió tan brutal en una hora prudent, en un lloc tan concorregut i vital per als interessos de Dénia.
Com és possible que l’assessí poguera estar 20 minuts maltractant a la seua victima i que els crits demanant socors no obtingueren la defensa i l’ajuda que necessitava. En les conversacions també se sentia el nom de l’assessí, a qui la Guàrdia Civil havia conseguit identificar: Leandro Crespo Mores.
