Hi ha tradicions que, sense fer molt de soroll, han teixit durant generacions l’ànima d’un poble. Empinar el cacherulo durant la Pasqua és una d’eixes costums que, més allà del joc, tanca un profunt valor cultural i emocional.
Lo Rat Penat, baluart del valencianisme cultural, ho va saber vore en 1942 quan organisà el seu primer concurs infantil de cacherulos, un event que convocà a decenes de chiquets menors de dotze anys en una cita tan lúdica com simbòlica.
Hui, més de huitanta anys despuix, aquella iniciativa dorm en l’oblit, pese a que el seu esperit seguix viu en la memòria de molts majors que recorden en nostàlgia aquells dies de Pasqua en els que, en les mans tacades de pegament i paper de colors, construïen les seues miloches per a llançar-les al cel. ¿Per qué vàrem perdre eixa costum? ¿Quàn deixàrem de mirar al cel en Pasqua?
Vivim en temps en els que lo artesanal i lo comunitari s’han vist desplaçats per lo immediat i lo consumible. Els cacherulos fets a mà han segut substituïts per miloches prefabricades, comprades en tendes «chines» o en grans superfícies per alguns euros i que, passats dos o tres dies, acaben en el fem, per la falta de calitat, i sobretot la falta de volença a l’objecte, ya que no ha segut construït en esforç ni per a conseguir-ho, ha tengut el chiquet que realisar cap de sacrifici.
Açò supon la perdua d’una excusa perfecta per a reunir a famílies, fomentar la creativitat infantil i conectar en les nostres raïls. Pero no tot està perdut.
Des d’estes llínees llance una proposta clara i necessària: que les Joventuts Ratpenatistes assumixquen el repte de recuperar este concurs infantil que forma part de l’història de Lo Rat Penat i, per extensió, del patrimoni immaterial de Valéncia. ¿Quina millor forma d’activar l’identitat cultural que a través del joc, la tradició i l’infància?
Tornar a organisar un concurs de cacherulos seria molt més que un simple event festiu: seria un acte de resistència cultural, una forma d’ensenyar als més menuts que lo nostre també pot ser divertit, creatiu i emocionant. Seria, ademés, una forma d’omplir els cels valencians de color i de memòria compartida.
Les tradicions no moren quan deixem de practicar-les, sino quan deixem de creure en elles. Hui tenim l’oportunitat de fer que tornen a volar. I ningú millor que les noves generacions, les Joventuts Ratpenatistes, per a donar-los eixe impuls. Perque si hi ha alguna cosa més bonica que un cacherulo en el cel, és saber que algú s’ha preocupat per fer-lo volar.
