En decembre de 1982, el diari «Las Provincias» publicava una notícia que hui, més de quaranta anys després, continua sent d’una força política, cultural i històrica enorme. Un retall de prensa que molts han intentat silenciar, ignorar o minimisar, pero que reflectix clarament una realitat incontestable: ya en aquella época existia una forta preocupació social davant els intents de substituir la llengua valenciana per la catalana dins del sistema educatiu.
La notícia no deixa lloc a dubtes. Professors valencians denunciaven públicament que estaven sent apartats o perjudicats per no impartir “català”. El titular de la manifestació és claríssim i demolidor:
“PROFESSORS DE VALÉNCIA REBUJATS PER NO DONAR CATALÀ”
Una frase que hui encara incomoda a molts sectors polítics i acadèmics que porten décades intentant vendre una versió artificial de la nostra història llingüística.
Una batalla que venia de llunt
Molts jóvens pensen que el debat sobre la llengua valenciana és una discussió moderna o una simple “qüestió acadèmica”. Pero la realitat és molt diferent. El poble valencià ya estava reaccionant fa més de quaranta anys davant un procés de substitució cultural que molts varen detectar des del primer moment.
En aquella Valéncia de principis dels anys 80, la societat valenciana vivia un ambient de tensió identitària enorme. El procés autonòmic estava en plena efervescència, i mentres milers de valencians lluitaven per recuperar les seues senyes d’identitat històriques, alguns sectors polítics i universitaris aprofitaven aquell moment per a introduir una concepció catalanista de la llengua i de la cultura valenciana.
No era una paranoia. No era una “invenció blavera”, com alguns han repetit durant décades en to despectiu. Els propis documents de l’época demostren que existia una preocupació real i palpable entre molts professors, intelectuals i ciutadans valencians.
La notícia de «Las Provincias» és una prova directa d’aquell clima.
Professors valencians marginats
El text publicat en 1982 explicava cóm el colectiu de professors proposts per Amparo Cabanes per a l’ensenyança de la llengua valenciana protestava davant la negativa a acceptar el sistema de selecció impulsat des de noves orientacions polítiques.
Aquells docents denunciaven que les seues titulacions i drets laborals havien segut reconeguts oficialment, pero que de repent apareixien obstàculs ideològics que paralisaven la seua incorporació. I és precisament ahí a on apareix el gran conflicte.
No es discutia la preparació dels professors. No es qüestionava la seua capacitat docent. El problema real era atre: molts no assumien la catalanisació del valencià.
La manifestació i les declaracions publicades mostraven clarament el temor de molts valencians a vore cóm la llengua pròpia del Regne de Valéncia era absorbida dins d’un proyecte polític i cultural alié a la realitat històrica valenciana.
El valencianisme cultural front a la pressió ideològica
Aquells anys varen marcar un punt d’inflexió. Mentres gran part del poble reclamava respecte per les senyes valencianes la Real Senyera, el nom històric de Regne de Valéncia, la personalitat pròpia de la llengua valenciana començava a consolidar-se una estructura política i educativa que impulsava justament lo contrari.
Molts valencians varen sentir que se’ls intentava impondre una identitat que no era la seua. I això explica les multitudinàries manifestacions de l’época, les pancartes, els crits en defensa del valencià i la gran resistència social que existia en carrers, universitats i centres educatius.
La fotografia que acompanya la notícia és tremendament significativa. No mostra un grup reduït o marginal. Mostra a centenars de valencians movilisant-se, alçant la veu i exigint respecte per la seua llengua. Perque el conflicte no era filològic. Era identitari.
La gran contradicció
Resulta especialment cridaner que durant anys s’haja intentat construir un relat segons el qual tota oposició al catalanisme llingüístic era “ignorant”, “minoritària” o “radical”.
Pero l’hemeroteca és implacable. Els documents històrics demostren que existia una enorme part de la societat valenciana que no acceptava la substitució de la llengua valenciana per les tesis pancatalanistes.
I no només això. També demostren que molts professors valencians varen patir marginació professional precisament per defendre una concepció pròpia i diferenciada del valencià. La pancarta de la manifestació és un resum perfecte de lo que estava passant:
“Rebujats per no donar català.”
Una denúncia directa, sense adorns, que reflectix el sentiment de molts docents valencians de l’época.
La memòria que alguns voldrien borrar
Hui, en plena era digital, quan moltes institucions intenten presentar una versió uniforme i oficialista de la qüestió llingüística valenciana, recuperar estes notícies és més important que mai. Perque la memòria històrica no pot ser selectiva. No es pot parlar de “pluralitat”, “democràcia” o “diversitat cultural” mentres s’oculten testimonis històrics que contradiuen el relat dominant.
Este retall de prensa és molt més que una notícia antiga. És el reflex d’una época en la que milers de valencians varen sentir que havien de defendre la seua llengua davant intents de substitució cultural. És la prova de que el valencianisme no va nàixer de l’odi, ni de la confrontació, ni de cap “invenció política”. Va nàixer de la necessitat de preservar una identitat pròpia.
Una lliçó que continua viva
Més de quatre décades després, el debat continua obert. I encara hui molts valencians seguixen preguntant-se per qué resulta tan difícil que es respecte la singularitat històrica de la llengua valenciana tal i com ha segut sentida pel seu poble durant sigles.
La resposta potser estiga precisament en documents com este. Perque quan un poble conserva memòria, resulta molt més difícil manipular la seua història. I les hemeroteques, moltes voltes, acaben contant lo que alguns intentaren amagar.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
