Hi ha debats que, de tant repetir-los, corren el perill de convertir-se en una successió d’eslògans. I el debat sobre el valencià i el català n’és un bon eixemple. Massa voltes la discussió queda reduïda a una afirmació categòrica: «són la mateixa llengua». Pero una llengua no és únicament un nom ni una etiqueta acadèmica. És també fonètica, morfologia, sintaxis, lèxic, flexió verbal, pronoms, possessius, demostratius, preposicions, derivació i una manera concreta d’organisar el discurs.
I precisament ahí és a on convé abandonar les consignes i entrar en la realitat llingüística. La frase que encapçala esta reflexió posa damunt de la taula una qüestió que mereix ser estudiada sense prejuïns: el valencià presenta característiques pròpies i diferenciades respecte de les varietats catalanes, algunes de les quals afecten aspectes estructurals de la llengua i no simplement unes quantes paraules diferents.
La pròpia Nova Gramàtica de la Llengua Valenciana de la RACV dedica capítuls específics a la morfologia flexiva, els artículs, els demostratius, els possessius, els numerals, els pronoms, el verp, la negació, les preposicions i la morfologia derivativa. És dir, estem davant d’un model llingüístic codificat que contempla sistemàticament tots estos camps.
Una fonètica que identifica al parlant
La primera diferència és possiblement la més fàcil de comprovar: la pronunciació.
Un valencià de Dénia, Xàtiva, Alzira, Gandia, Elig, Castelló o Valéncia pot ser identificat moltes voltes per la seua manera de pronunciar. El sistema vocàlic, determinades consonants, la conservació de distincions fonètiques i l’entonació configuren una personalitat oral característica.
No és una qüestió inventada per una normativa. És llengua viva.
Inclús la normativa oficial de l’AVL dedica una part específica de la seua gramàtica a la pronunciació i a la fonètica valencianes, reconeixent aixina l’existència d’una realitat fonètica valenciana que necessita una descripció pròpia. I les Normes d’El Puig van més allà: intenten que l’escrit mantinga una correspondència més directa en determinats trets de la pronunciació valenciana.
No són solament quatre paraules diferents
A voltes se pretén reduir les diferències entre valencià i català a una qüestió purament lèxica: espill front a mirall, eixir front a sortir, chiquet front a nen…
Pero el debat és considerablement més profunt.
La RACV defén que les diferències comprenen també la morfologia nominal i verbal, les desinències verbals, els possessius, la formació dels plurals, la sintaxis, les preposicions, els demostratius i determinats usos dels verps ser i estar.
Pensem simplement en formes absolutament naturals per a generacions de valencians: este, esta, estos, estes; eixe, eixa, eixos, eixes; nosatres, vosatres; meua, teua, seua; ací, ahí, allí. No són fòssils conservats en una vitrina. Són formes vives.
I una normativa valenciana que aspire a representar la llengua real no deuria avergonyir-se d’elles, sino estudiar-les, protegir-les i transmetre-les.
La conjugació verbal també parla valencià
Un atre dels elements fonamentals és el verp. La conjugació és una de les estructures més profundes d’una llengua. No estem parlant simplement d’intercanviar una paraula per una atra, sino de la manera en que una comunitat construïx les accions, els temps i les persones gramaticals.
Expressions i formes tradicionals valencianes formen part d’un sistema morfològic que ha evolucionat durant generacions. Per això resulta massa simpliste afirmar que qualsevol diferència és merament anecdòtica o folclòrica.
Una llengua és un sistema.
I quan existixen diferències sistemàtiques en diversos nivells fonètic, morfològic, sintàctic i lèxic estes mereixen, com a mínim, ser estudiades i explicades, no ridiculisades.
L’artícul neutre «lo»: una diferència especialment significativa
Un magnífic eixemple el tenim en lo.
Expressions com: lo millor, lo mateix, lo nostre, lo que passa, per lo tant, tot lo món formen part de la parla valenciana tradicional. La normativa de la RACV manté l’us del lo neutre i el considera vàlit en el seu model normatiu.
Açò mostra perfectament que el debat normatiu no és simplement ortogràfic. Afecta també a quina llengua parlada considerem digna de convertir-se en llengua culta escrita.
¿I les preposicions? ¿I els pronoms? ¿I els possessius?
Exactament lo mateix ocorre en uns atres camps.
Les preposicions presenten usos característics; els pronoms tenen formes i distribucions pròpies; els demostratius valencians mantenen un sistema especialment ric; els possessius conserven formes profundament arraïlades en la llengua viva.
Per separat, algú podria intentar considerar cada característica com una simple variant. Pero quan les poses totes damunt de la taula apareix una realitat molt més interessant: no estem parlant d’una única diferència, sino d’un conjunt coherent de característiques valencianes.
Una cosa és constatar diferències i una atra resoldre automàticament la classificació
Ara be, si volem fer un artícul rigorós, també hem de dir una cosa important: l’existència de diferències no resol per sí sola el debat sobre si dos varietats constituïxen necessàriament dos llengües independents.
En llingüística no existix una fòrmula matemàtica universal segons la qual un determinat número de diferències fonètiques, morfològiques o lèxiques produïxca automàticament una llengua nova. També intervenen criteris històrics, sociollingüístics, normatius i d’identitat colectiva.
Per això existixen dos interpretacions clarament diferenciades. La RACV defén la consideració del valencià com a llengua diferenciada i codifica eixa concepció per mig de les Normes d’El Puig; unes atres institucions, com l’AVL-IEC, partixen d’un paradigma d’unitat llingüística, encara que descriuen i normativisen numerosos trets específicament valencians.
Presentar esta discrepància és molt més rigorós que fingir que el debat desapareix simplement repetint una consigna.
La qüestió de fondo: ¿quin valencià volem conservar?
Pero darrere de tota esta discussió existix una qüestió encara més important.
¿Qué passarà en les formes genuïnes valencianes si les noves generacions deixen d’utilisar-les?
Una llengua no desapareix necessàriament d’un dia per a un atre. També pot anar perdent personalitat progressivament: primer desapareix una paraula, despuix una construcció, més tart una flexió verbal i finalment els parlants acaben considerant incorrectes les formes que utilisaven els seus yayos.
Ahí és a on el debat deixa de ser exclusivament acadèmic i se convertix en una qüestió de patrimoni cultural.
Defendre les característiques pròpies del valencià no hauria de significar atacar cap atra llengua. Defendre el valencià no és estar contra el català, de la mateixa manera que protegir qualsevol patrimoni cultural no implica menysprear el patrimoni del veí.
Significa senzillament considerar que allò que hem heretat mereix continuar viu.
Per això, quan algú afirma que entre valencià i català existixen diferències de fonètica, flexió verbal, sintaxis, demostratius, pronoms, possessius, numerals, plurals, preposicions o sufixació lèxica, lo correcte no és contestar en una rialla ni en una etiqueta.
Lo correcte és obrir les gramàtiques, estudiar els parlars i contrastar cada fenomen. I despuix discutir. Perque una llengua no se defén en eslògans.
Se coneix parlant-la, s’estudia documentant-la i se conserva transmetent-la.
I per damunt de qualsevol disputa termològicament queda una realitat que ningú pot negar: el valencià posseïx una fonètica, unes formes gramaticals, un lèxic, una tradició escrita i una personalitat cultural pròpies que formen part inseparable del patrimoni històric del poble valencià.
Eixa realitat mereix ser estudiada sense complexos, protegida sense subordinacions i transmesa sense que als valencians se’ls faça creure que parlar com han parlat tradicionalment en sa casa és parlar malament.
Perque protegir les formes pròpies del valencià no és mirar cap arrere: és assegurar que continuen existint demà.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
