L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha celebrat estos dies els seus vinticinc anys d’existència en un acte celebrat al monasteri de Sant Miquel dels Reis. Una efemèrides que, segons els seus responsables, servix per a reivindicar «l’esperit fundacional» de l’institució i per a denunciar les esposades amenaces polítiques i econòmiques que, segons ells, posen en risc el seu futur.
Pero la pregunta que molts valencians es fan és una atra: ¿qué hi ha realment que celebrar?
Perque si alguna cosa ha caracterisat l’AVL durant este quart de sigle no ha segut precisament la defensa de la llengua valenciana tal com la parla, la sent i la reconeix el poble valencià, sino la consolidació d’un model llingüístic cada volta més alluntat de la realitat social i cada volta més pròxim als postulats de l’Institut d’Estudis Catalans.
Els responsables de l’acadèmia parlen contínuament de consens, convivència i unitat. Pero la realitat és que l’AVL mai ha conseguit unir als valencians entorn de la llengua. Més be al contrari. Ha contribuït a profundisar una fractura que continua viva décades després de la denominada Batalla de Valéncia.
Durant estos vinticinc anys, l’institució ha dedicat enormes esforços a justificar doctrinalment la teoria de la unitat llingüística en el català, una qüestió que continua generant rebuig en amplis sectors de la societat valenciana. Mentres tant, ha ignorat sistemàticament les sensibilitats de milers de valencians que continuen identificant la seua llengua com a valencià diferenciat i que consideren que les denominades normes oficials no reflectixen fidelment la forma de parlar del carrer.
Resulta especialment significatiu que, en lloc de fer autocrítica, els participants en l’acte commemoratiu optaren per presentar-se com a víctimes permanents. Segons el relat oficial, tots els problemes de l’AVL procedixen de fòra: dels governs, dels presuposts, de determinats partits polítics o dels sectors crítics en la seua actuació.
Pero potser haurien de preguntar-se si una part important del problema no està dins de la pròpia institució.
¿Per qué hi ha tants valencians que no se senten representats per l’AVL?
¿Per qué l’us social del valencià no ha experimentat el creiximent que prometien els seus impulsors?
¿Per qué cada volta hi ha més ciutadans que perceben la normativa oficial com una ferramenta artificiosa, burocràtica i alluntada de la llengua viva?
Són preguntes incómodes, pero necessàries.
Perque la defensa d’una llengua no consistix únicament en publicar diccionaris, celebrar congressos o pronunciar discursos institucionals. La defensa d’una llengua comença per respectar la seua personalitat pròpia, la seua tradició històrica i la voluntat dels seus parlants.
L’acte dels vinticinc anys també ha servit per a escoltar advertències sobre una suposta «amenaça» procedent de Vox i per a criticar la política llingüística del govern valencià. Una vegada més, l’acadèmia ha paregut més preocupada per intervindre en el debat polític que per assumir el paper neutral que hauria de correspondre a una institució normativa.
Quan una acadèmia es convertix en actor polític, corre el risc de perdre la credibilitat acadèmica. I eixe és precisament un dels grans problemes que arrossega l’AVL des de la seua fundació.
Els valencians necessiten institucions que unixquen, no que dividixquen. Necessiten organismes que estudien i protegixquen el patrimoni llingüístic valencià sense subordinacions externes ni condicionats ideològics. Necessiten entitats que escolten al poble en lloc d’intentar reeducar-lo.
Vinticinc anys després, l’AVL continua celebrant la seua existència. Pero lo que molts valencians continuen esperant és una autèntica defensa de la llengua valenciana, de la seua singularitat històrica i de la seua identitat pròpia.
Perque una institució no es medix pels anys que acumula, sino per la confiança que genera. I en eixe aspecte, vinticinc anys després, l’assignatura continua pendent.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig)
.
