El 9 de setembre de 1556, varen donar vista en Xàbia a dèu galeotes de corsaris algerins que varen fer moviment de desembarcar en aquella costa. A penes notaren els nostres veïns les males intencions dels musulmans, a demanar socors als de Dénia.
A l’instant es prestaren doscents hòmens, els quals varen eixir a donar socors als d’aquell lloc. Pero l’intenció dels musulmans no era apoderar-se de Xàbia sino de Dénia, i els seus esclats de desembarcament no eren una atra cosa més que un ardit per a distraure la seua atenció del verdader objectiu de l’empresa.
Es quedaren aquella nit els de Xàbia i Dénia i pobles de la comarca defenent aquella costa, quan aprofitant l’obscuritat de la nit varen salpar els corsaris i a tota pressa varen prendre rumbo cap a Dénia, a on aplegaren ans de clarejar, en ànim d’escalar els seus murs.
Desembarcaren els corsaris uns siscents hòmens d’armes en les seues banderes i moltes escales, i havent pres terra a un quart de llegua de la població, en la costa de Les Rotes, varen marchar a la sorda fins a aplegar al Saladar, quan l’alba escomençava a blanquejar en l’horisó.
Cregueren els astuts mahometans que els de Dénia dormien, pero gran va ser el seu engany quan els varen trobar previnguts a la resistència. Una valenta descàrrega dels de Dénia els avisà que estaven alerta i va desbaratar els plans dels corsaris que contaven segura la sorpresa, i veent que en aquell primer avís havien mort ya alguns d’ells, prengueren resolució de tornar-se a embarcar.
Retirant-se al principi en algun orde, pero descobert ya el dia, va escomençar l’artilleria del castell a donar-los tanta pressa que en el major desorde aplegaren al lloc del seu embarcament, sense haver conseguit captivar a ningú, ni fer més dany que el matar dos mules i dur-se de pas unes cabres.
Els de Dénia, faltant-los els doscents hòmens que havien enviat al veí poble, no s’atreviren a eixir de la vila, per quedar molt reduïts.
El compromís havia segut gran, i si els musulmans hagueren porfiat, segurament, haurien conseguit el seu objectiu. Aixina ho varen considerar els nostres antepassats, atribuint a Deu aquella victòria i declararen festiu aquell dia, que durant mes d’un sigle es va celebrar en una processó tots els anys en acció de gràcies el 10 de setembre, per haver-los el senyor lliurat d’aquell perill.
