Esta semana s’han fet públics els presuposts de la Generalitat per a 2024. PP i Vox han desgranat per fi la distribució de les previsions presupostàries que marcaran l’acció del govern valencià per a la pròxima anualitat. Per desgràcia, a falta d’analisar detalladament la seua concreció, lo publicat pels mijos de comunicació aumenta el ya generalisat sentiment de desànim, decepció i irritació en el valencianisme cultural i cívic.
Els dos partits se presentaren a les eleccions de maig de 2023 prometent un canvi meridià en l’acció política de la Generalitat; només serà menester recordar algunes frases dels seus programes electorals. En el de Vox se dia, breument pero de manera clara, “Defensa de les nostres tradicions, costums i institucions pròpies front als falsos ‘països catalans’. Reivindicarem les nostres tradicions i festejos brindant-los la protecció llegal i les ajudes institucionals que mereixen”. Pero en el del PP s’arreplegava res manco que tot un capítul de “Defensa i lluita. De lo nostre” en el que només l’apartat dedicat a les “senyes d’identitat” tenia una extensió de dèu pàgines. Repassem algunes de les promeses electorals del PP: aprovar una “Llei sobre reconeiximent, defensa, promoció de l’autonomia, identitat i senyes de la Comunitat Valenciana”; l’obligació de totes les institucions públiques valencianes de defendre eixa identitat “front a usurpacions, apropacions o negació dels nostres símbols, inclús davant dels tribunals”; reconéixer i recolzar “especialment” la llabor i llegitimació de les institucions o entitats privades valencianes que tenen entre els seus objectius la defensa de les nostres senyes, símbols, llengua i tradicions, “inclús per a interpondre accions judicials reclamant el cessament de l’intromissió”; defendre el valencià “front als que pretenguen, com a objectiu declarat, impondre l’unitat, sumissió i supeditació externa de la llengua valenciana al català”; instar al govern d’Espanya i institucions acadèmiques “a reconéixer titulacions de filologia valenciana”; o inclús, lliteralment, “tornar l’oficialitat dels títuls de valencià de Lo Rat Penat” que es pergué en 1983, quan el govern autonòmic socialiste els retirà la validea oficial. Promeses ilusionants, justes i positives, que van molt més allà “dels diners”… i de les que res sabem, de moment.
Els dos partits governants no poden oblidar que el resultat electoral de les últimes eleccions autonòmiques s’explica, en bona mida, pel vot de milers de valencians que, per damunt de qualsevol atra consideració ideològica, volien un canvi efectiu i definitiu en les polítiques culturals i llingüístiques de l’autonomia valenciana. Eixe fon el vot que decantà la balança: el que possibilità que hui estiguen governant en la Generalitat. Un sector social que durant quaranta anys ha hagut de patir la beligerància, la discriminació, el joc d’interessos i d’erros partidistes i personals, l’insídia, l’engany o, en el millor dels casos, el paternalisme i la tolerància poc entusiasta dels successius governants d’esta terra. Un sector social valencianiste que està cansat d’esperar, de mantindre per damunt de tot la llealtat institucional, d’argumentar raonadament el seu posicionament, d’exigir el seu dret a existir i a ser reconegut oficialment. Un moviment cívic conformat per valencians de tota edat i condició que treballa altruistament, en el seu temps lliure, no per al benefici personal o per la pompa buida de contengut, sino per a fomentar, divulgar i defendre la nostra cultura, la nostra llengua i les nostres tradicions de sempre, les verdaderes, les que hem heretat dels nostres majors. I que, a pesar de la seua precarietat de mijos, se manté viu per això: perque és l’hereu de la tradició valenciana secular, perque no és artificial, no és impostat, no l’han dopat artificialment.
Els ‘chiringuitos’, o, millor dit, els ‘hotels de cinc estreles’ pagats en diners públics, estan en una atra banda: en la que, durant eixos mateixos quaranta anys, ha pogut construir el món associatiu catalaniste que defén els ‘països catalans’, gràcies a millonàries subvencions públiques directes o indirectes: poden consultar-se en la web del Ministeri de Facenda. Un món associatiu que vol destruir l’orde estatutari i constitucional, que rep i aplaudix al president de la Generalitat catalana com si fora el cap de l’Estat, o que ataca frontalment el dret del poble valencià o la llengua valenciana a existir de manera diferenciada, perque per ad ells no som més que un apèndix de la llengua, la cultura o el poble català. Un món associatiu catalaniste i antivalencià al que, ademés, se dona carta blanca per a condicionar les més bàsiques directrius en l’educació, en els circuits culturals i editorials, o inclús en el món festiu.
Se podran fer totes les reflexions que es vullguen sobre la conveniència de les subvencions públiques a entitats privades; pero no cap dubte que els recursos econòmics són la ferramenta imprescindible que permet l’implementació de dinàmiques culturals com l’edició de llibres, la formació o reciclage de professors i monitors, la generació d’audiovisuals divulgatius o el foment d’activitats de difusió de l’història, la llengua o l’identitat valenciana. Puix be: les subvencions públiques d’eixes entitats catalanistes, en 2024, en o sense els presuposts de la Generalitat Valenciana, continuaran multiplicant com a mínim per vint els recursos aliens en que podrà contar el món cultural valencianiste. Uns recursos en els que el catalanisme associatiu va a continuar condicionant l’ensenyança als nostres fills i nets; i en els que (avís a navegants polítics) va a seguir fabricant futurs votants de determinades opcions polítiques, de la mateixa manera que ho ha fet fins ara en èxit evident.
I lo que és més greu: el catalanisme associatiu continuarà tenint la justificació argumental, el paraigües oficial d’un organisme, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que en el seu ‘Diccionari normatiu’ considera sinònimes les paraules “valencià i “català”, i que firmà en 2020 un acort de sumissió a l’Institut d’Estudis Catalans en el que acceptava “la unitat de la llengua catalana, anomenada valencià en la Comunitat Valenciana”, comprometent-se ademés a establir “un model normatiu comú”; blindant aixina la falaç consideració d’un dialecte “valencià” subaltern a una superior “llengua catalana”, i renunciant a construir un estàndart oral i escrit pròpiament valencià que es vehicule en tots els àmbits (i no a soles en els llibres de festes).
Aixina, en este primer presupost de PP i Vox, observem en estupor que “els que pretenen, com a objectiu declarat, impondre l’unitat, sumissió i supeditació externa de la llengua valenciana al català” voran aumentat en un 6% el seu ya millonari presupost. Aixina, la dura realitat és que este presupost, més allà de lo cosmètic, és una mera prórroga, un copia-apega inesperat dels presuposts del govern del Botànic en lo que es referix a cultura, llengua i identitat. ¿A qué tenen por els nostres governants? ¿Per quí se deixen aconsellar? ¿Se pretén, al més pur estil ‘gatopardià’, fer vore que en un accent i en dèu paraules ya s’han canviat les coses, per a que tot lo demés continue igual?
La “defensa del valencià” se demostra en els necessaris canvis llegislatius, en la rectificació efectiva i no ornamental en l’orientació cultural de les institucions públiques, en els recursos de tota classe que donen ferramentes i poder d’influència al foment de la valencianitat. El president Carlos Mazón fa semanes que es reuní en la presidenta d’eixa “afortunada” AVL, en una cordialitat que, a lo que es veu, va prou més allà del simple respecte institucional. Mentrimentres, les entitats culturals centenàries com Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana continuen esperant a que el president de tots els valencians se digne a rebre-les. No és menester que les reba, si la seua agenda no li ho permet; pero sí és perentori que el Consell explicite definitivament quin pla té previst per a complir en les seues promeses electorals de maig. De lo contrari, acabarà donant la raó als que pensen que la tàctica de PP i Vox consistix en conseguir els vots del valencianisme sociològic per a, una volta conseguits, oblidar-se d’ell durant els quatre anys posteriors. En la seua mà està decidir lo que més convé a Valéncia… i al seu govern.