Fins ara, no conec artículs que fique negre sobre blanc la possibilitat real de l’espai polític de centre valencianista.
La primera qüestió a la que devem aplegar és: ¿existix eixe espai? Seguit de ¿ha existit alguna vegada a lo llarc dels més de cent anys de valencianisme polític? Les respostes: sí i sí.
Estem convençuts, més de quatre, que efectivament eixe espai de centre en clau valenciana existix. Les dretes que representa el PP – incloc a Vox, puix ya sabem que és un tros d’estes dretes – no coincidixen en est espai, les seues prioritats són unes atres alluntades de l’agenda valenciana. Fins que no demostren lo contrari, aixina és. Del PSPV-PSOE el nom ho diu tot.
Els Blasquistes, el PURA de l’época de la segona república, si que pogueren representar este centre valencianiste, puix a l’esquerra del PURA hi havia una caterva de partits, a la dreta, uns atres tants. En les eleccions de 1934 fon capaç de governar la nació en els vells republicans de Lerroux. En 1936, a l’anar a soles, llunt del front popular i de les dretes, per la nefasta llei electoral de la restauració, se quedà sense representació. Sempre les lleis electorals han perjudicat als nostres, als valencians.
Ya sabem que la manca de partits valencianistes en l’exili o clandestins, nos condenaren a patir les alucinacions del falangiste Fuster. Enlluernat pels moviments de lliberació nacional, marxistes – lennistes dels 60 del sigle passat, el dugueren a simpatisar en el proyecte imperialiste català: això dels països catalans o gran Catalunya com la varen nomenar allà pel principi del sigle passat sent, pense que pensava, una forma de lliurar-se de la dictadura de Franco, com si la burguesia catalana no haguera colaborat en este dictador.
En la transició, les noves corrents autonomistes formaren URV – ENV conseguint dos regidors en el Cap i Casal (un d’ells el net de Blasco Ibáñez). L’evolució política dugué a la descomposició de UCD i a la refundació de la dreta despuix de que el poble duguera a F. González a la Moncloa.
Est espai de centre valencianiste aprofita l’ocasió, i coaligat a atres partits de centre i dreta regionals, conseguix entrar en el congrés del diputats. Fon Unió Valenciana la que volia representar est espai de centre valencianista. Vora vint anys UV manté l’hegemonia en est espai, fins que la dreta torna organisada en lo que hui és el PP, donant un mensage centrat. ¿Els votants del valencianisme, verdaderament eren valencianiste i de centre? NO.
Els vots de UV foren la manera de desallojar a l’esquerra de les institucions valencianes. La batalla de Valéncia consistix en utilisar els símbols nacionals per les dos parts opostes, per a fer prevaldre les seues tesis polítiques. Desgraciadament aixina fon i aixina continua sent. Llengua valenciana, per a l’esquerra el català normalisat en la nostra terra; per a la dreta, un arcaisme folclòric soles per a certes ocasions. Per al valencianisme: un vehícul útil de comunicació que se deu d’usar en normalitat.
El destarifo de l’AVLl: Acadèmia Valenciana de la Llengua sense nom
Per a solucionar el problema a la dreta se li ocorregué montar el destarifo de la AVL. Ademés, en la reforma del EA de la CV del 2006, a canvi d’alguna misèria, blinden la AVL en l’artícul en el qual se definix a la llengua valenciana com oficial en el territori de la nacionalitat valenciana.
El nom de la llengua i del territori, junt a la nostra Real Senyera han segut i són els nostres símbols identitaris que se guanyen en eixa batalla. Una victòria pírrica si no se persevera. I els valencians no havem perseverat.
Hui pareix que en certs àmbits polítics – a dreta i esquerra – qüestionen el model de llengua, que promou la AVL; junt en els llibres d’estil de la nefasta conselleria de ¿cultura? en estos últims huit anys.
Un pas avant. Un triumf del valencianisme sense dubte. Pero lo important deu de ser fer transversal este fet. Que el model de llengua no estiga identificat en una corrent política de dreta o esquerra.
La Bandera Valenciana, La Senyera, és la bandera de tots; la llengua valenciana deu de ser, junt al castellà la llengua dels valencians, intentant evitar fenòmens com la diglòssia.
Xavier Carbonell Montesinos.
Secretaria Patronat RACV
