El la commemoració del 750 aniversari del decés del Rei Jaume I, fundador del regne Cristià de Valéncia, tant Lo Rat Penat com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana organisàren un Te Deum en el Monasteri de Santa Maria del Puig, ací transcrivim el discurs de valencianía fet pel president de Lo Rat Penat En Josep Vicent Navarro.
Discurs del President de Lo Rat Penat
Conten les cròniques que el dolor, plors i llàgrimes invadien tot el Cap i Casal. Tots seguien a l’estandart i l’escut del rei, i a dèu cavalls en coles tallades que aplegaven des d’Alzira, portaven el cos malalt de gravetat i extinguint-se de Jaume I, Rei d’Aragó, de Mallorca i de Valéncia, Comte de Barcelona i d’Urgell, i Senyor de Montpeller, el gran rei conquistador, l’arquitecte de la Corona d’Aragó mediterrànea, el poderós rei que ho va donar tot per Valéncia i va guiar al Regne durant 38 anys.
Despuix d’una profitosa vida de llegenda, aplegava el final del seu ocàs, en Valéncia, com mantenen els erudits historiadors Gómez Bayarri i Cabanes.
El rei va compondre els últims versos despedint-se de la ciutat del Turia que tant va amar i que tant li va voler.
Tot seguit la tristor es va apoderar del regne i ningù va deixar de plorar durant els quatre dies de dol.
Ni ric, ni pobre, ni soldat o cavaller, ni dama o crià, ni vella, dòna o chiqueta, ni vell, home, jove o chiquet, cap va deixar de llamentar la pèrdua del més gran i noble rei que varen vorer les terres entre el Senia i el Segura.
Durant mesos trobadors i joglars es varen encarregar d’enaltir-lo en belles i dolorides lloes. Eixos cants es fan eco hui en la nostra memòria i en els nostres cors recordant la seua mort.
750 anys despuix, provablement en un dia solejat i sofocant com el de hui, un 27 de juliol de 1276.
En la Catedral de Valéncia va reposar el seu malparat cos, pero, ¿cóm va escomençar la seua relació i el gran amor que li va professar a Valéncia?
El Regne moro de Valéncia
Blasco d’Alagó, noble aragonés, va retornar d’un desterro en Valéncia que li va impondre el propi rei, es va reunir en ell i en Hugo de Fullalquer, maestre de l’Orde de l’Hospital, a finals de l’estiu de 1231.
En Alcanyís va parlar de les bondats de Valéncia, és “la millor terra i la pus bella del mon.. i no ha …vui dejus Deu tan delitós llogar com és la ciutat de Valéncia i tot aquell Regne”. Destaquem que ya es referixen al territori valencià com a regne i als seus habitants es referien com als moros de Valéncia, Julià San Valero en els seus escrits afirma que era aixina abans i despuix de la conquista.
Blasco va aconsellar el siti de les poblacions en terreny pla, evitant les fortificades en la montaña. El rei va decidir la conquista escomençant per Burriana. Tenia 23 anys i ya havia conquistat Mallorca.
En octubre de 1236, les Corts de Monsó varen decidir la conquista del regne moro de Valéncia i en febrer de 1237 el papa Gregorio IX li va donar caràcter de creuada, la dòna del rei, Violant d’Hongria, li dona tot el seu respal.
Pronte el montícul del Puig es va convertir en un enclavament estratègic per assentar les tropes cristianes. De res va servir que el rei Zayyan intentara destruir-ho, puix en abril es va reconstruir i el 15 d’agost va tindre lloc la batalla del Puig entre forces de la Corona d’Aragó i de la Taifa de Valéncia.
Varen guanyar els aragonesos, morint en combat Guillem d’Entença, germà de la mare del rei i comandant de la guarnició. Els seus ossos descansen en esta mateixa iglésia.
Quan el rei va aplegar a El Puig, va trobar una tropa desmoralizada i a punt d’abandonar la posició. Va convocar a tots en l’ermita del Castell, invocant l’ampar de la Verge María, representada en un icon de pedra de la Verge en el Chiquet, trobada miraculosament pel flare i fundador dels mercedaris Pere Nolasco, abans de la batalla. Se li va atribuir la victòria i presidix este bell altar.
Eixe dia el rei i les seues tropes varen reafirmar la determinació de conquistar l’amurallada i defesada ciutat de Valéncia, encara que finalment seria entregada per rendició en 1238.
La consciència de Regne de Valéncia
Com indica Julia San Valero, des d’eixe moment Valéncia és valenciana, actuant políticament com a entitat autònoma que defén els interessos propis de la nova societat, per voluntat real.
La creació política de Jaume I, el Regne de Valéncia, en les seues pròpies lleis, furs, institucions i moneda, va generar una consciència d’identitat diferenciada, dins d’un ent més gran, la Corona d’Aragó.
Santiago Bru, diu que Jaume I va pendre la determinació de fer un estat sobirà i diferent de tots el territoris que poseïa fins a 1238. Abans de contituït el Regne ya s’intitola Rei de Valéncia.
A penes sigle i mig despuix el propi Eiximenis, d’orige gironí, teorisaba sobre una identitat valenciana pròpia i diferenciada, “elegida per Deu”, en un conegut escrit a les autoritats: “Ha volgut Nostre Senyor que Poble Valenciá sia poble especial entre els altres de tota Espanya” o “… per especial privilegi ha propi nom, i és nomena poble valenciá”.
El paper fonamental del Monasteri del Puig de Santa María
Jaume I, va fer i donar este monasteri als mercedaris i va nomenar a la Verge de Santa Maria d’El Puig, patrona del nou Regne de Valéncia. Gràcies pares i flares mercedaris per mantindre esta iglésia i monasteri, patrimoni religiós, historic i cultural, material i inmaterial, principal i senya d’identitat del poble valencià.
Hui en este Real Monasteri podem donar gràcies a Nostra Senyora dels Àngels d’El Puig, mare i protectora del poble valencià, recordant també l’advocació de Santa María Inmaculada Concepció patrona i protectora d’Espanya.
Este recinte és un pilar sagrat, testimoni del naiximent del nou regne cristià de Valéncia. Estos murs són custodis de la nostra història, notaris de l’obra de Jaume I, de la sanc i el sacrifici de Guillem d’Entença i tots els nobles valents que varen donar la seua vida per reconquistar estes terres, aragonesos, catalans, andalusos, castellans, gallecs, genovesos, provençals i murcians, entre uns atres, com nos recorda el catedràtic i gran migevaliste Antoni Ubieto. Per això és este i no un atre el lloc elegit per la RACV i LRP, per a brindar un homenage de recort, admiració i agraïment als valents homes i dones de la reconquista i al nostre rei.
Pero, ¿quí era Jaume I?
No es pot contar la vida del rei en el curt espai de temps que tenim, pero si m’agradaria representar-ho breument per a fer-ho present.
Sense dubte, Jaume I és una de les personalitats més atractives i contradictòries de l’Edat Mija.
És fill del matrimoni turbulent de Pere II d’Aragó i Maria de Montpelier. La seua mateixa concepció ya està rodejada d’una treta cortesana de llegenda.
L’orfandat, als cinc anys, determinarà la seua educació política i militar a càrrec dels Templaris, particularment a mans del maestre Guillem de Montrodón o Mont-rodón.
Açò va determinar en part la seua fortalea, molt necessària des de la seua infància com a rei, per la primerenca mort de son pare. Necessitava fermea per a enfrontar-se als poderosos que li rodejaven i intentaven manipular-ho. Esta solidea i determinació per a interpondre’s, si era necessari, als interessos dels poders de la cort, va beneficiar molt als pobladors valencians.
En la seua chiquea i joventut es forjara un gran home, en característiques excepcionals per a ser rei, posseint una potent lucidea de pensament i gran visió de futur, junt a una gran capacitat de decisió i determinació en les seues accions.
Va demostrar la seua solidea tant de pensament com d’acció, a sovint, inclús en oposició clara als que li varen rodejar.
És curiosament un rei al que podem analisar per ell mateixa, pel seu autorretrat en el Llibre dels Fets. I encara que en principi puga semblar vanitat és prova de la seua consciència clara de protegir i proyectar la seua image històrica.
El caràcter fort, l’enorme confiança en sí mateixa i la determinació increbantable es sustentava en una forta creència en Deu i en l’idea de que un designi diví guiava el seu destí com a conquistador.
La seua religiositat te aspectes contradictoris, veem per un costat el seu afany per construir catedrals i iglésies, fundar monasteris, protegir i beneficiar les órdens religioses, pero, no obstant, no va contindre els seus desenfrens amorosos i atres excessos fòra de l’ortodòxia cristiana.
Pragmàtic i bon estratega polític, va combinar inteligentment el puny i l’espasa en les negociacions i la possibilitat de capitulacions sense venjances.
En les negociacions es va ajudar, astuta i eficaçment, de la seua dòna Violant.
Bernat Desclot, en la segona mitat del sigle XIII en el seu Llibre del rei En Pere i dels deus antecessors passats, nos dona una interessant descripció del físic del rei, provablement a l’edat dels 20 anys, “Aquest rei En Jacme d’Aragó fou el més bell home del món; que ell era major que altre home un pam, i era molt ben format i complit de tots els seus membres; que ell tenia molt gran cara i vermella i flamenca, i el nas llong i ben dret, i gran boca i ben feta, i grans dents belles i blanques que semblaven perles i els ulls variats, i bells i cabells rossos semblants de fil d’or, i grans espatlles, i llong cos i delgat, i els braços grossos i ben fets i belles mans, i llongs dits, i cuixes grosses, i cames llongues i dretes i grosses per llur mesura, i els peus llongs i ben fets i gint calçats. I fou molt ardit, i prous de les seves armes, i fort i valent, i llarg de donar, i agradable a tota gent i molt misericordiós, i tingué tot el seu cor i tota la seva voluntat de guerrejar amb sarraïns”.
La seua vitalitat física excepcional i el seu valor i esperit guerrer varen mantindre al rei al front de les seues tropes i en campanya casi tota la seua vida, inclús en edat alvançada, fins que les malalties i el peage de les seues ferides de guerra li varen dur davant del Pare, tal dia com hui fa 750 anys.
A ningú li devem més que a Jaume I, ell va posar els fonaments del Regne cristià de Valéncia i ho va consolidar. Som lo que som, sense dubte per ell. Jaume I va posar-se al servici de Deu en l’objectiu de recuperar la civilisació cristiana front a l’islam.
Ademés, va ficar tot el seu encabotament guiat per l’ideal superior d’unitat primera, ajudant a superar el fraccionament de regnes coetàni en la Península Ibèrica. Fa 50 anys, en el 700 aniversari, l’erudit i acadèmic Simó Santonja va dir que Jaume I va ser un rei en busca de l’unitat d’Espanya, l’Hispania romana i visigoda a la que sempre es referia. Jaume I, davant les corts, en el propòsit de presentar i justificar davant els nobles aragonesos la seua proposta d’acodir en ajuda d’Alfonso X per a conquistar Múrcia, va dir «Nos feim la primera cosa per Déu, la segona per salvar Espanya, la terça que nós i vós haiam tan bon preu i tan gran nom que per nós i vós és salvada Espanya»
Per això, no deuria passar este aniversari sense que els recursos i esforços públics i privats es dedicaren a mantindre els principis fundadors del regne.
Principis fundadors del Regne de Valéncia
Un llegat que naix en la civilisació hispà-romana i cristiana, regada en la sanc de grans sants màrtirs, com a Sant Vicent Martír, que es manté entre els visigots per la fortalea del cristianisme dels bisbats front a les herejíes arrianes.
Despuix, en l’invasió musulmana varen ser els Mozárabs els que varen mantindre misses i cults, en rito mossàrap, i en el seu idioma, la llengua romançada, el primer valencià, cóm demostra rigorosa, documentada i científicament l’erudit Peñarroja i atres.
Una religiositat, costums i llengua que respecta el nou rei, otorgant lleis, institucions i autogovern, en tutela real i creació d’un regne en nom, personalitat i entitat pròpia.
El rei va iniciar el camí pel que hui alvancem, com a valencians i com a espanyols. Ell no aspirava a quedar-se en un tros de terra i població per a beneficiar-se ell, els seus nobles, les seues órdens i les seues tropes, buscava l’unitat de tot el territori cristià, respectant els acorts en els reis de Castella, pero anhelant l’unió de tots els regnes peninsulars catòlics.
Fallit Jaume I el seu proyecte continuarà afiançant-se anys despuix, primer en l’unió de Castella i Aragó, despuix en la entrega de claus del Regne de Granada, l’últim reducte musulmà, continuarà proyectant-se més allà de la península en el descobriment d’Amèrica o d’atres territoris espanyols per tot lo món.
750 Aniversari del decés del rei Jaume I
Devem aprofitar este aniversari luctuós per a proclamar, difondre i ensenyar els valors i el significat verdader de la reconquista del Regne de Valéncia, aprofitant per a extraure les mentires del pancatalanisme, ells volen utilisar la conquista per a fer-nos catalans, més menuts, vassalls d’entitats menors i inexistents.
Necessitem al front de les nostres institucions persones en ideals clars, valents i fiables, com el nostre rei.
Dediquem esta efeméride per a arreplegar el blat madur del seu llegat, aprofitem per a construir el present i el futur sobre els fonaments de la civilisació cristiana, hispana, valenciana i universal.
Estos dies hem vist l’eixemple de lo que som capaços de viure i conseguir sent un poble unit per un objectiu comú, té igual que tingam algunes diferencies i peculiaritats territorials, el objetiu comú i solidari es mes gran.
Hem vist persones de diferents edats, sense importar les diferencies econòmiques, socials o culturals, de tots els barris i pobles, tots junts recolzant en tota la força i energia a la selecció nacional.
Qué bonico l’eixemple d’unitat i grandea fruit d’eixa herència que acumula sigles de valors historics i patrimonials, valors naturals que sorgixen espontàneament quan no són confrontats o atemorits pels que preferixen la divisió, l’odi, el confrontament front a la defensa dels valors i interessos superiors i comuns.
Som valencianía, que vol dir valencianitat, españolitat, hispanitat i universalitat.
Sabem lo que som, volem defendre-ho y llegar-ho a les generacions futures, i hui ho fem destacant la substancial aportació del nostre rei Jaume I, i ho fem rendint-li honors i gratitut.
¡¡Vixca la Patrona del Regne de Valencia Nostra Senyora dels Àngels d’El Puig!!
Honor i Gloria a Jaume I
Vixca el Regne de Valencia
Viva España
El Decà de la RACV destaca l’importància de la cultura i de l’història per al futur
