El divendres 28 l’amic i professor d’Universitat de Texas en Estats Units de Nort Amèrica donarà la lliçó de clausura dels cursos de llengua de Lo Rat Penat. Com tots vostés sabran, la matèria dels cursos és la llengua valenciana.
L’idioma cooficial de la Comunitat Valenciana és l’idioma valencià. I l’entitat estatutària per a normativisar, si fora necessari, és la “cosa AVL”. Una total falàcia per no dir bruta mentira. Ho intentaré demostrar:
En Lo Rat Penat i dins del cicle desmontant la AVL juristes i catedràtics de dret ya han demostrat que si la “cosa” no prevarica habitualment (presuntament, és clar) casi casi li falta un pel de f…..
Vaja que sí és un bou el topeta.
La meua argumentació és sobre l’idioma regional. L’estatut diu clarament quin és l’àmbit llingüístic: La Comunitat Valenciana o Regne de Valéncia, absolutament llegal, con indica l’artícul primer del nostre Estatut d’Autonomia. El país està en el preàmbul i no en l’articulat. No és Estatut o llei.
Ya tenim clar que l’àmbit de l’idioma cooficial dels valencians és la Comunitat Valenciana. I que l’idioma cooficial és el valencià i no un atre. És nostre, patrimoni de tots els espanyols i privatiu de la Comunitat Valenciana.
L’idioma o idiomes són l’instrument de comunicació, fonamentalment oral, entre una comunitat de parlants. És en definitiva una variant idiomàtica sense més afegitons. Del estudi d’esta variant idiomàtica s’encarreguen dos disciplines naixcudes en el sigle passat: La llingüística estructural i la sociollingüística. Estes dos ciències preferixen parlar de variant idiomàtica abans que de llengua o dialecte. Per que ¿qué és llengua i per qué no és dialecte? Esta resposta se troba fora de les ciències empíriques i hi ha que buscar-la en les ciències socials: La sociollingüística pot donar-nos resposta. La Llingüística descriptiva o estructural la pot indicar. Les dos seran subjectives; consideracions socials i no científiques. Lo que hui és una llengua, demà pot ser un dialecte. Si me permet el llector un símil energètic “Una variant idiomàtica ni se crea ni se destruïx, soles se transforma”
Quan parlem de idioma valencià, en este cas la majoria dels llingüistes estan d’acort que el nom confirma l’existència idiomàtica o la llingüicitat de la variant. Tenim que parlar de filologia, de llingüística de sociollingüística, de sociologia del llenguage, de diasistema llingüístic… Sobre estos temes, Lanuza en 1989, 1994, 2001 ho ha explicat molt be. També els doctors, Lledó i Fornes recentment ho han aclarit en les seues publicacions.
Sobre Llingüística descriptiva o estructural en contra de la visió més antiga i ‘acientífica’ de la Llingüística prescriptiva no hi ha tanta lliteratura, la ciència és més moderna i a voltes els ‘talibans’ de departaments estan en contra de les novetats de la ciència, puix moltes vegades perjudiquen el seu principi d’autoritat, “lo que diu el mestre és lo que val”, pensen alguns que seguixen sent correja de transmissió de vells modos.
La llingüística prescriptiva, com el seu propi nom indica, dicta lo que és correcte o incorrecte, lo que és erro i lo que no ho és, segons un estandart de referència al qual tots els usuaris d’eixa variant idiomàtica deuen de convergir. Prescriu lo que està be i lo que està malament… pero ¿en quins criteris? ¿per qué una expressió és correcta i una atra no ho és? i per fi ¿qui ha triat l’estandart de referència? Les respostes ad estes preguntes solen ser ¡per que sí! o ¡ho diu el mestre!
No hi ha cap raó científica que justifique la decisió. Per que ¿és més roïn el castellà en Andalusia que el de Castella? i ¿per quina raó un és millor que l’atre? Si ho pensa be estimat llector no trobarà cap raó més que les subjectives o el prejuïns o lo que algun mestre l’ensenyà de chicotet. Les dos variants, científicament, són iguals de bones o iguals de roïns. Complixen la seua funció. Ara algú podria dir: es que un és la llengua i l’atre és un dialecte. Efectivament, pero per qué una variant és llengua i l’atra és dialecte: puix per les situacions sociollingüístiques, no per que una variant siga millor i l’atra estiga pervertida. No és aixina, i el que defenga lo contrari està defenent una gran falàcia. Per que ¿que haguera passat si els castellans hagueren triat el dialecte del sur com estandart en lloc del dialecte castellà? Absolutament res. El poder de la cort de Castella i la costum dels cortesans de utilisar la variant castellana feren d’ella la variant de prestigi, relegant a les atres variants com a de manco prestigi, fora de l’estandart, de gent manco formada, a la fi en una variant dialectal.
Front ad esta concepció de la llingüística prescriptiva, ya antiga mes que alguns encara s’obstinen en defendre-la i utilisar-la, està la llingüística descriptiva o estructural. Saussure, llingüiste suís en les primeries del sigle XX, fon el seu introductor en Europa. Despuix d’ell ya en Estats Units i Europa foren atres els seus seguidors que ampliaren el camp de la llingüística moderna.
La forma científica de treballar d’esta llingüística és senzilla en una primera aproximació: descriu el fet idiomàtic d’una comunitat de parlants. Sense entrar a valorar o calificar qué és lo que parla eixa comunitat: estandart, dialecte local, social, professional… Senzillament descriu lo que la comunitat de parlants utilisa i per supost no valora lo que és correcte o incorrecte. Això no vol dir que no existixca un estandart de referència i una normativisació d’eixe estandart. La comunitat de parlants triarà cóm deu de ser eixe estandart i quines formes seran les normatives.
En el cas de l’idioma valencià i seguint el nostre Estatut d’autonomia, s’ha triat el valencià general que arreplega formes i variants de tot l’àmbit llingüístic: el territori del Regne de Valéncia. Llunt de formes dialectals com el central o “apichat” o del meridional o el del ports de Morella. Est és el valencià general que descriu la moderna llingüística. Normativisat l’estandart ya podem gojar d’un idioma en prestigi i útil, com aixina se demostra en les publicacions en valencià que constantment ixen cap a les llibreries. Llingüística moderna que se recolza en les investigacions d’autors com Martinet, Hudson, Moreno Cabrera, Lyons, Lippi-Grenn, Lanuza, Rueda, Fornes, Lledó… soles per ficar uns chicotets eixemples. Són autors que descriuen la realitat idiomàtica i per a fer valoracions o calificar una variant idiomàtica recorren a factors externs al fet llingüístic. La sociollingüística és la ferramenta per a valorar i estudiar les calificacions dels idiomes. Stewart i la seua classificació en quatre factors: Estandarisació; Autonomia; Historicitat; Vitalitat. És al nostre modo de vore la ciència, la manera que millor califica el fet idiomàtic. Kloss, en este cas un llingüiste Alemà. distinguix dos formes de llengües en contacte:
La primera per distància, Són llengües, idiomes o variants idiomàtiques que estructuralment són molt distintes entre si. Mes que la mútua inteligibilitat siga possible. Dos variants, de les múltiples que hi han en China, les sol passar este fenomen. Els dos parlants diuen que parlen Chinenc, pero com no utilisen l’estandart impost des de el govern, mai se podran entendre.
L’atra distinció és la feta per elaboració; dos variants són pròximes estructuralment, i en un esforç entre els parlants pot haver-ne inteligibilitat, pero són essencialment variants distintes. L’elaboració d’un estandart que arreplegue el parlar general d’esta variant, la seua codificació fan que esta llengua, ara sí, puga tindre un us en tots els àmbits de forma autònoma i privativa i independent de les atres variants veïnes estructuralment. És lo que Kloss denomina dos variants C – V i dos estandarts independents i no convergents C per un costat i V per un atre costat. ¿Les sona? Puix esta és la situació del valencià genuí, pero no reconeguda per la “cosa AVL”. Per lo que els valencians tenim el deure moral de no fer cas a un ent que no respecta el manament estatutari, que no nos representa i ademés no és científic en el sentit que no utilisa la llingüística descriptiva per al fet idiomàtic valencià. Ya està be.
Donat l’estat de la ciència llingüística la varietat valenciana no té més remei que seguint a Horno. (2019) ser un idioma en una gramàtica descriptiva i científica. Fugint d’aquelles repressions llingüístiques que supon utilisar una gramàtica prescriptiva, ya ‘de mode’.
Qué perillós és el principi d’autoritat ¿per qué algú te l’autoritat de dir-nos sí parlem correcte o en erros? Nosatres parlem, i ya està.
Horno escriu: “Nombrar no es un acto inocente. Tiene consecuencias. La misma realidad la vemos de forma diferente dependiendo de cómo la nombremos, cómo nos la nombren.”*
Com conclusió: La llengua Valenciana ÉS i la gramàtica descriptiva i científica descriu cóm ÉS. Tot lo que no siga això, contribuïx a la subordinació de la variant valenciana a unes atres llengües. I els valencians volem parlar valencià. En este cas el nom, ademés, també fa la ‘cosa’.
Xavier Carbonell i Montesinos
Professor Tècnic de F.P.
Secretari d’El Patronat de la RACV. Titulat en Valencià per Lo Rat Penat.
*trobat el 27/06/2024 en https://letraslibres.com/cultura/nombrar-para-ver-dime-como-lo-llamas-y-te-dire-como-lo-entiendes
