Per a justificar que lo que es parla en la Comunitat Valenciana és català, es precís, imprescindible, l’argument absurt que els repoblador portaren ací un nou idioma. Es a dir, el relat, que no fets històrics, necessari per a fonamentar la conclusió ideològica prèvia a les premisses és que els repobladors arrasaren el parlar, la llengua dels habitants de les terres valencianes i estos deprengueren a parlar i a escriure català immediatament. Argument mes simplista i descabellat no pot donar-se, pero no hi ha un atre a on agarrar-se.
Ni la llingüística, ni la filologia poden oblidar o ometre la permanència, com substrat llingüístic, de l’iber en la llengua valenciana (es sabut i està dit que els toponímics, són el major “reservori” de les llengües mortes, com els noms de les ferramentes de treball…) com tampoc el mossàrap valencià, ni l’alcanç indiscutible de la seua madurea i consolidació com llengua parlada i escrita, la influencia del castellà i l’invasió (ara no en guerrers, sino en diners) del denominat pancatalanisme idiomàtic.
Les llengües i el seu estudi corresponen a la filologia i a la llingüística, que a la seua volta precisen de l’història, i indubtablement també de l’història comparada que és necessària per aclaridora. Vejam que va ocórrer, sense ser exhaustiu, en atres llocs i situacions, com eixemples clars podem agarrar la conquista Normanda d’Anglaterra en 1066 i els pobles indígenes de l’Amèrica espanyola. La població anglosaxona parlava l’anglés antic (una llengua germànica) quan va ser conquistada pels Normants procedents de França. L’anglés no va ser reemplaçat completament pel francés normant, sino que va absorbir mils de paraules franceses i algunes influències gramaticals, evolucionant cap a l’anglés mig. Açò va incloure vocabulari relacionat en la llei, la cuina i la “governanza”
(per eixemple, “beef” del francés “boeuf”, “judge” de “juge” i “parliament” de “parlement”), mentres conservava el seu núcleu germànic. Per la seua banda els pobles indígenes d’Amèrica baix la conquista espanyola a partir dels sigles XV – XVI conservaren les seues llengües. El “quechua” (parlat pels Incas) o el náhuatl (azteca) varen incorporar numerosos préstams de l’espanyol per a conceptes nous, tecnologies i administració (per eixemple, el quechua va adoptar “kawallu” de l’espanyol “caballo” per a referir-se a l’animal cavall), complementant les seues estructures natives en lloc de ser completament suplantades en totes les regions. Per no parlar de les llengües que encara hui subsistixen en Amèrica del Nort (náhuatl, en més de 1.7 millons de parlants, maya yucateco, quiché, inuktitut, ojibwa, cherokee i navajo.
Hui se sap, de manera certa i detallada quants “catalans” (per utilisar térmens no exactes pero sí comprensibles) varen acompanyar al Rei En Jaume I, la seua condició social i influencia. En eixos vímens no es pot crear i mantindre una teoria científica com la que proponen la AVL i el pancatalanisme llingüístic.
A part del Llibre del Repartiment, les cartes de població i les cròniques de Jaume I, els llibres de Justícia… ¿Qué més hi ha? Puix la historia, els texts, lo que diuen els texts i en la llengua que diuen que escriuen i parlen els que escriuen.
Lo que diuen la llingüística i la filologia és que la reconquista i repoblació;
1/ No varen ser una colonisació d’un planeta buit (colonisació “buida”) sino que el valencià té els seus propis substrats llingüístics i permanències de les llengües maternes anteriors a la romançada. Romançada que va explosionar en tota l’Europa romana: rumà, occità, provençal, llemosí castellà, català, portugués, gallec, valencià, etc. Generant noves llengües empeltades en el llatí vulgar; agarrem a Gonzalo de Berceo i si destructurem el seu castellà i ho reconstruïm fent-ho “confluir” fàcilment podem fer que siga català, valencià o lo que desigem
2/ Els colons varen ser escassos (Jaume I es queixà d’esta situació) i aplegaren en conta gotes, (es va prolongar fins al S. XIV) apenes un 5% dels habitants de les terres valencianes, segons ha estudiat la Doctora Ampar Cabanes.
3/ No sol varen sers “catalans” (Ballester 2021) sino també aragonesos, navarresos, de més allà dels Pirineus. El Catedràtic Ubieto, la profossora Cabanes; entre atres cóm Guinot i Guichard, ho tenen molt estudiat i debatut.
Hui no es pot discutir la permanència del iber en la llengua valenciana (inclús tractant-se d’un poble arrasat)
Tampoc que els valencians quan va arribar Jaume I parlaven, escrivien, tenien les seues lleis i un nivell intelectual prou alt. Escrits en la llengua de cultura valenciana prejaumina: en àrap, tant la llengua del poder cóm la llengua del poble: el romanç valencià (Peñarroja 2022). En fi, els valencians ni eren quatre, ni eren muts, ni eren bruts i primitius, ni se’ls va prohibir parlar la seu llengua, ni desaparegueren com els ibers, per lo que no va haver imposició de llengua, sino continuïtat i evolució de la llengua valenciana, en la seua conformació i estructura llingüística. En el seu Sigle d’Or, en la seua posterior Decadència, en acabant la Renaixença fins als nostres dies.
