La folga educativa valenciana ha deixat de ser, fa ya temps, un simple conflicte laboral centrat exclusivament en salaris, plantilles o condicions de treball. Darrere de les pancartes, les concentracions i els discursos oficials sobre la “defensa de l’educació pública”, cada volta resulta més evident que s’està lliurant una batalla molt més profunda: una batalla ideològica, llingüística i cultural sobre el futur de la identitat valenciana dins de les aules.
I és precisament ahí a on molts valencians consideren que el govern autonòmic està cometent una de les majors decepcions polítiques dels últims anys. Mentres una part important de la societat valenciana esperava un gir real respecte a les polítiques de catalanisació educativa impulsades durant décades, lo que està emergint ara és una sensació creixent de rendició política davant de la pressió dels sectors sindicals i acadèmics més alineats en el pancatalanisme educatiu.
La situació és especialment delicada perque el debat públic s’ha presentat de manera parcial i incompleta. Oficialment, tot gira al voltant de reivindicacions salarials i retallades. Pero, segons denuncien diversos sectors crítics, la denominada “lletra menuda” de la negociació inclou qüestions molt més sensibles que afecten directament a la llengua valenciana, a les senyes d’identitat pròpies i al model cultural que se transmetrà a les futures generacions.
I això és lo que està encenent les alarmes.
LA CRISIS FINANCERA COM A ESCENARI DE PRESSIÓ
El conflicte esclata, ademés, en un context econòmic especialment complicat per a la Generalitat Valenciana. Les demandes inicials dels sindicats reclamaven increments salarials importants per al professorat, mentres l’administració autonòmica afronta una situació financera molt delicada marcada per l’infrafinanciació històrica que patix la Comunitat Valenciana.
Pero per a molts observadors, el verdader problema no és només econòmic.
El problema és que aprofitant la força de les movilisacions, determinats sectors sindicals haurien colocat damunt de la taula exigències ideològiques que van molt més allà de les nòmines o les plantilles. I és ahí a on el conflicte adquirix una dimensió enormement sensible per a gran part del valencianisme cultural.
Perque lo que està en joc no és únicament una negociació laboral.
És també el model de llengua, cultura i identitat que dominarà dins del sistema educatiu públic valencià durant les pròximes décades.
LA BATALLA PER LA LLENGUA
Un dels punts més controvertits és la pressió eixercida per sectors sindicals com STEPV per a mantindre intacta la teoria de la “unitat de la llengua” dins dels currículums educatius i consolidar encara més la presència del català normatiu en l’ensenyança valenciana.
Per a molts valencians, això no és una simple discussió filològica. És una qüestió de dignitat cultural.
Durant anys, milers de famílies han sentit que el valencià viu del carrer, el de les comarques, el de la tradició popular i el de les Normes del Puig ha segut progressivament substituït institucionalment per una versió superfície i cada volta més acostada als models llingüístics barcelonins.
I ara, quan molts esperaven una rectificació, perceben exactament lo contrari: més concessions, més sumissió, i més silenci institucional. L’indignació aumenta especialment quan se parla de l’exclusió continuada de les entitats històriques valencianes.
LO RAT PENAT I LA RACV: LA MARGINACIÓ INSTITUCIONAL
Per a molts sectors valencianistes, una de les majors injustícies és el tracte que durant anys han rebut entitats històriques com Lo Rat Penat o la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Entitats centenàries vinculades a la defensa de la llengua valenciana i de la cultura pròpia han segut sistemàticament ignorades o desacreditades dins del model institucional oficial.
I ara, segons denuncien diversos sectors crítics, la Generalitat continuaria acceptant vets implícits a qualsevol reconeiximent oficial dels títuls expedits per estes institucions històriques.
Per a molts valencians, això és una humiliació. Perque mentres se parla constantment de pluralitat, respecte i diversitat cultural, la realitat és que qualsevol corrent que no s’alinee plenament en el model pancatalaniste continua marginada del sistema educatiu oficial. I això genera una profunda sensació de discriminació cultural.
EL PANCATALANISME A LES AULES
Les manifestacions vinculades a la folga han deixat imàgens que per a molts resulten enormement reveladores. La presència de colectius vinculats ideològicament als “Països Catalans”, l’exhibició de simbologia independentista i determinades consignes utilisades durant les protestes han reforçat la percepció de que el conflicte va molt més allà de les reivindicacions laborals.
Per a molts ciutadans, el sistema educatiu valencià s’ha convertit des de fa anys en un espai de batalla ideològica permanent.
I això preocupa especialment a moltes famílies que consideren que l’escola hauria de ser un lloc de formació acadèmica, convivència i respecte plural, no un instrument d’adoctrinament identitari.
La sensació creixent és que qualsevol discrepància respecte al relat oficial és immediatament etiquetada com a “blaverisme”, “ignorància” o “extrema dreta”.
I eixa estratègia de desqualificació moral és precisament una de les coses que més desgast està provocant dins de la societat valenciana. Perque cada volta són més els valencians que senten que no poden expressar lliurement la seua visió sobre la llengua o l’identitat sense ser automàticament estigmatisats.
EL SILENCI POLÍTIC
Pero si alguna cosa està generant desconcert és el silenci de bona part del govern autonòmic davant d’esta situació. Perque molts votants esperaven un canvi clar respecte al model heretat dels governs anteriors. Esperaven recuperar la defensa institucional de la llengua valenciana diferenciada, de les entitats històriques pròpies i d’una major pluralitat cultural dins de les aules.
Pero lo que observen és una política de concessions permanents. I això està provocant una enorme frustració en sectors del valencianisme que consideren que, una volta més, la defensa de les senyes d’identitat valencianes acaba sacrificada davant de la pressió sindical i ideològica.
EL FUTUR DE L’IDENTITAT VALENCIANA
El verdader problema és que el conflicte ya no és només educatiu. És identitari. És cultural. I és emocional per a milers de valencians que senten que la seua llengua i la seua cultura continuen sent qüestionades o subordinades dins de les pròpies institucions valencianes.
Perque el poble valencià no és una extensió cultural de ningú. Té història pròpia. Té llengua pròpia. Té tradicions pròpies.
I té dret a defendre-les sense ser ridiculisat.
La Generalitat encara està a temps de rectificar i recuperar un model verdaderament respectuós en la pluralitat interna de la Comunitat Valenciana.
Pero si continua ignorant el malestar creixent d’una part important de la societat valenciana, corre el risc de consolidar una fractura cultural i identitària cada volta més profunda.
I això, per a molts valencians, seria una autèntica traïció política i cultural…
Pedro Fuentes Caballero
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de La Marina
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
Este artícul s’ha fet conforme a Les Normes d’El Puig
