• Quienes Somos
  • Publicidad
  • Contacto
  • Aviso Legal
  • Política Privacidad
  • Configurar Cookies
Noticias Ciudadanas
  • Valencia Ciudad
  • Comunidad Valenciana
    • Alicante
    • Castellón
    • Poblaciones de Valencia
  • Cultura
    • Patrimonio
  • España e internacional
  • Economía
  • Noticias sociales
  • Deportes
  • Salud y bienestar
  • Opinión
  • Fiestas y tradiciones
  • Agenda
  • Contacto
Sin resultado
Ver todos los resultados
  • Valencia Ciudad
  • Comunidad Valenciana
    • Alicante
    • Castellón
    • Poblaciones de Valencia
  • Cultura
    • Patrimonio
  • España e internacional
  • Economía
  • Noticias sociales
  • Deportes
  • Salud y bienestar
  • Opinión
  • Fiestas y tradiciones
  • Agenda
  • Contacto
Sin resultado
Ver todos los resultados
Noticias Ciudadanas
Sin resultado
Ver todos los resultados
Home Gastronomía y turismo

¿Llegan los menús veganos a los centros escolares?

prensa por prensa
enero 7, 2026
en Gastronomía y turismo
0
¿Llegan los menús veganos a los centros escolares?
Compartir en FacebookCompartir en TwitterCompartir por mail

Y por qué deberían ser obligatorios a demanda: Invirtiendo el adoctrinamiento supremacista.

El nuevo decreto sobre alimentación, que supuestamente abriría una tímida puerta a los menús veganos en los colegios, se asienta en realidad en un contexto frágil sujeto a contingencia e interpretación. Aquí se argumenta que, no solo debería ser obligatorio tener la opción de menús veganos, en los colegios y en todas partes, por motivos éticos fundamentales, sino que, invirtiendo por completo el discurso que acusa al veganismo de adoctrinante, se propone que los menús veganos deberían ser la norma frente al adoctrinamiento de un supremacismo humano suicida.


En estos días se ha publicado el Real Decreto 315/2025, de 15 de abril, por el que se establecen normas de desarrollo de la Ley 17/2011, de 5 de julio, de seguridad alimentaria y nutrición, para el fomento de una alimentación saludable y sostenible en centros educativos y en cuyo artículo 10 podemos leer:

 
 Artículo 10. Disponibilidad de menús especiales.
 
 1. Los centros educativos deberán disponer de menús especiales para el alumnado con diagnóstico médico de alergias o intolerancias alimentarias u otras enfermedades que así lo exijan, y que mediante el correspondiente certificado médico acredite la imposibilidad de ingerir determinados alimentos que perjudiquen a su salud o, en su caso, dispondrán de los medios de refrigeración y calentamiento adecuados para que pueda conservarse y consumirse el menú especial proporcionado por el entorno familiar, sin peligro para la salud del alumnado afectado.
 
 2. Los centros educativos deberán disponer de menús especiales para el alumnado que lo requiera, por motivos éticos o religiosos, o, en su caso, se dispondrá de los medios de refrigeración y calentamiento adecuados para que pueda conservarse y consumirse el menú especial proporcionado por el entorno familiar, sin peligro para la salud del alumnado afectado.
 
 Varias asociaciones de los Derechos Animales publicaron la noticia que recogía la promulgación de esta nueva norma estatal asumiendo que el veganismo quedaría amparado por este decreto al considerar que se trata, sin la menor duda, de un principio ético.
 
 En este sentido, ya la Guía de Recursos para la Organización y Gestión en los Centros Educativos valencianos recoge la oferta de menús escolares en función de razones  médicas, religiosas o culturales.

“La Guía para los menús en Comedores Escolares 2018 recoge el trabajo de una comisión técnica multidisplinar (pediatras, técnicos de salud pública y seguridad alimentaria, personal de educación) de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport y de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública y ha contado con la colaboración del Colegio de Dietistas y Nutricionistas de la Comunitat Valenciana. Esta guía está basada en los Valores de Referencia Dietética (EFSA, 2017), proporciona nuevas recomendaciones en la frecuencia alimentaria de alimentos ofrecida en los comedores, y apuesta por menús que incluyen alimentos de proximidad, de producción local y ecológicos para realizar una oferta alimentaria saludable en el marco de la dieta mediterránea.

Con posterioridad a la publicación de esta guía, la Ley 26/2018, de 21 de diciembre, de la Generalitat, de derechos y garantías de la Infancia y la adolescencia, en el Capítulo XV sobre el derecho a una alimentación adecuada, en su artículo 82. Respeto a los criterios de diversidad en los menús, determina que “los alimentos que se proporcionen en todo tipo de menús y eventos para la infancia o la juventud garantizarán la igualdad en la diversidad, ya sea por razones médicas, religiosas o culturales, ofreciendo alternativas”.
 
 En este caso, sí se asume que el veganismo entra en las razones culturales, de manera que la propia Generalitat Valenciana publica tablas de equivalencia entre proteína animal y vegetal con el fin de llevar a cabo la sustitución, de manera que los menús libres de productos de origen animal sean equilibrados y adecuados para la alimentación infantil.
 
 Sin embargo, en el caso del decreto estatal se alude expresamente a principios éticos; por tanto, esa es la primera pregunta que debemos formularnos. Evidentemente, la respuesta es un sí rotundo para las personas veganas pero ante un precepto legal, que emana de las administraciones y aun teniendo en cuenta que el sistema judicial no se caracteriza, precisamente, por ser justo, tenemos que  encontrar razones que avalen y sustancien tal posibilidad.
 
 ¿Es el veganismo un principio ético?
 
 Según el blog Filosofía vegana:
 

 “El veganismo es un principio moral que se define en la oposición y el rechazo a la explotación de los animales no humanos. El veganismo es un pricipio ético porque los demás animales son seres sintientes;  Un ser sintiente tiene la capacidad de experimentar sensaciones y posee intereses propios. Busca su propia conservación, su bienestar y el desarrollo de sus facultades. Es un fin en sí mismo. No existe para la conservación o bienestar de otros individuos sino ante todo de la suya propia. Por esto decimos que un ser sintiente tiene un valor inherente que es independiente de su valor instrumental. La explotación en este caso sucede cuando no respetamos ese valor inherente y lo tratamos de forma puramente instrumental.”
 

 Las capacidades cognitivas y sociales de los demás animales están abundantemente documentadas, si bien cabe destacar que muchos de estos experimentos también causan perjuicios a los demás animales, con lo que nos encontramos con la paradoja de hacerlos sufrir para demostrar que sufren, razón para exigir que el estudio de la etología salga de los laboratorios y se lleve a cabo en la naturaleza, con la mínima intervención posible y sin causar molestias a los individuos objeto de los estudios:
 
 “Hoy mismo existen investigaciones que nos hacen replantear nuestros conceptos de dolor, nocicepción, sufrimiento y conciencia, incluso en invertebrados. El manuscrito de Robert Elwod sobre dolor y sufrimiento en invertebrados hace una revisión bibliográfica profunda sobre aquellas investigaciones que han profundizado en la percepción sensible en estas especies. Recientemente, se ha publicado un reporte científico que sugiere que algunas especies de arañas saltarinas tienen movimientos de los tubos retinales que asemejan a los movimientos de los globos oculares durante las fases de sueño REM en los mamíferoseste tipo de investigaciones refuerzan la idea de que no existe una separación evidente entre lo humano y lo animal.

¿Sienten los animales? La respuesta es positiva hacia el dolor, aún más, es positiva al sufrimiento físico y emocional. Darwin, en su libro The expression of the emotions in man and animals describe las emociones básicas: miedo, enojo, tristeza, desagrado, alegría y sorpresa, sin embargo, también se han demostrado estados emocionales complejos como sentimientos en el resto de los animales, tales como el sufrimiento, la ansiedad, la frustración, la aflicción o pena, la depresión y la desesperanza.”


 No obstante, a pesar de que parece fuera de toda duda que rechazar la explotación de cualquier ser sintiente, humano o no, debe considerarse como un principio moral, los avances en materia legal están siendo, como es habitual, desesperantemente lentos, pues las instituciones siempre van muy por detrás de las reivindicaciones sociales. En el caso de los demás animales, se limitan a considerar como personas no humanas a unas pocos grupos animales, como simios o cetáceos, quizá sea solo cuestión de tiempo que este reconocimiento se extienda a todas las demás especies animales.
 De momento, deben conformarse con una tímida calificación como seres sintientes en las nuevas normativas que van surgiendo, que, en la práctica, no supone grandes avances para su situación real, en particular para los animales tradicionalmente explotados, los que acaban en los mataderos.
 
 De ahí la importancia de que el veganismo se reconozca como un principio ético desde el punto de vista de la legislación, aspecto particularmente importante en los centros escolares. Normalizar el respeto a los demás animales en la infancia es consecuente con una educación en empatía y valores. Además , no es infrecuente que las propias niñas y niños tomen la decisión consciente de no usar a los demás animales cuando se preguntan si el lindo cerdito que ven en un cuento es el mismo que tienen en su plato.
 
 Una familia denuncia a la ikastola de sus hijas por discriminación
 
 
– “ Yo no quiero hacer ese daño a los animales”. Con estas palabras, la pequeña Izadi exponía a su familia el rechazo a consumir productos de origen animal. Consecuentemente, su madre intentó que en la ikastola donde estudiaban Izadi y su hermana, Araitz , les adaptaran un menú vegano en el comedor escolar; ante la negativa del centro, comenzó una larga lucha iniciada con la creación de la asociación FEUMVE (Familias Unidas por un Menú Vegano) y que ha derivado en que la madre de las pequeñas Izadi y Araitz presentara denuncia por discriminación tras varios intentos infructuosos  de conseguir un menú equilibrado libre de productos de origen animal, entendiendo que se ha vulnerado el derecho de las menores a desarrollarse según sus principios éticos y, en consecuencia, han sido víctimas de discriminación. Como consecuencia, Izadi tuvo que soportar varios episodios de acoso.
 
 La primera sentencia desestima, inexplicablemente, la demanda, a modo de ejemplo, califica como algo caprichoso el hecho de que se exija que el menú se de con antelación, a pesar de la propia ley de seguridad alimentaria reconoce ese derecho; no obstante, reconoce el veganismo como un principio ético:
 
 Juzgado de Primera Instancia nº7 de Donostia-San Sebastián
 
 “En definitiva cabe admitir que la libertad de pensamiento o de conciencia incluye el derecho a manifestar las propias convicciones, a vivir según las mismas y a no ser discriminado por razón de dichas creencias y también podemos admitir que, dentro de las creencias amparadas por este derecho fundamental, puede incluirse el veganismo, caracterizado principalmente por su oposición al maltrato y explotación animal por razones éticas, ecológicas, etc. y que conlleva, para quienes lo profesan adoptar un determinado estilo de vida, en el que los productos de origen animal quedan excluidos de la dieta alimenticia.”
 
 Tras una segunda sentencia desestimatoria en la Audiencia Provincial, por motivos igualmente peregrinos y de difícil comprensión por parte de cualquier persona con un mínimo sentido común, se ha presentado recurso de casación ante el Tribunal Supremo. La finalidad es acabar en el Tribunal Constitucional por vulneración de derechos fundamentales recogidos en la Carta Magna, derechos que de una manera tristemente frecuente se ven conculcados. Además estamos en un sistema, también en su vertiente judicial, de entrada discriminatorio, pues el acceso a los tribunales dependen del dinero ya que cada una de las etapas conlleva un gasto considerable, de ahí que se está llevando a cabo una recogida solidaria de fondos para poder sufragar estos caros procedimientos.
 De tener éxito, sentaría un precedente importante en la lucha por la liberación animal, aun desde un punto de vista antropocentrista, pues se normaliza el veganismo en los centros escolares.

Sabemos, además, que una dieta vegana es adecuada para cualquier etapa de la vida y es la que causa menor impacto en los ecosistemas y, por ende, también en los animales silvestres, como así lo atestiguan numerosos informes al respecto en cuanto a contaminación y acaparamiento de tierra y agua, hecho silenciado no solo por la propia industria alimentaria de la explotación animal, sino por las administraciones públicas y también, tristemente,  por asociaciones que, presuntamente, defienden el medio ambiente.
 
 Entonces ¿Este nuevo Decreto garantiza menús veganos en todos los centros escolares?
 
 Esta norma, como es habitual, presenta matices que pueden ser interpretables, en el caso del artículo diez serían dos palabras : ”en su caso”, una salvedad un tanto críptica que podía inducir a pensar en problemas de logística en el centro donde se demande  o una absoluta falta de interés por parte de ese mismo centro, a pesar de la gran propaganda que se hace de la educación inclusiva.
 
 Es precisamente en este punto donde entramos las activistas por la liberación animal. Existe la posibilidad de una sentencia, que reconozca el derecho de la infancia a desarrollarse en las escuelas según su decisión de respetar a los demás animales, y una herramienta legal que debemos aprovechar con el fin de que se interprete de la manera más favorable para los demás animales.
 
 Invirtiendo el Adoctrinamiento Supremacista: Menús Veganos Obligatorios a Demanda

Por supuesto que debería ser obligatorio tener la opción de menús veganos, en los colegios y en todas partes, por los motivos éticos fundamentales mencionados.

Pero aquí llevamos esto más lejos, invirtiendo por completo el discurso que acusa al veganismo de adoctrinante (a menudo y no solo desde la ultraderecha), y proponiendo que los menús veganos deberían se la norma frente al adoctrinamiento de un supremacismo humano suicida, genocida, zoocida y ecocida, pues la transición a dietas vegetales se plantea desde la ciencia como la principal medida ante la crisis climático-ecológica que presenta una amenaza de extinción en este siglo, así como ante la inseguridad alimentaria e hídrica, los problemas de salud humana y, por supuesto, el holocausto animal por el que cada día muere un número de seres sintientes mayor que la humanidad entera a causa de nuestro sistema alimentario.

Tener menús veganos  en los colegios debería ser la  primera prioridad educativa y ambiental de cualquier gobierno que quisiera dejar de “tener el pie en el acelerador a la extinción”. Sería además la manera, no solo de fomentar en la escuela una alimentación más saludable, sino una conciencia ecológica y antiespecista fundamental, empezando desde la base, el sistema educativo, para sentar los pilares de un futuro vivible, en vez de quitarle el futuro a niñes y adolescentes precisamente por aquello que comen, donde los alimentos de origen animal son la principal causa de disrupción planetaria, problemas humanos, y abuso sistémico.

¿Podría empezar a verse como principio educativo fundamental que les niñes aprendan desde la escuela a no contribuir con lo que comen a la explotación y exterminio masivo de seres sintientes y la destrucción del ecosistema terrestre y del futuro vivible, y a tener vidas más saludables y vivibles? Esto sería en caso quizás en un universo paralelo donde la “Humanidad” no estuviera extraviada en una psicosis suicida.

Pero al parecer las escuelas son por defecto, hoy, centros de adoctrinamiento del supremacismo humano, en los cuales, insólitamente, se considera como adoctrinamiento y molestia marginal lo que más podría salvarnos del abismo.

Ello solo manifiesta la radicalidad con la que la humanidad actual acelera su propio colapso, arrastrando a millones de especies, y la urgencia de plantar cara a ese supremacismo y desmontarlo. Para ello los movimientos antiespecistas deben alzar más la voz y exigir al ecologismo y resto de movimientos y agentes eco-sociales  que salgan del negacionismo habitual e inaceptable sobre este tema.

El problema no es solo el fanatismo de la ultraderecha, sino que ante este tema las izquierdas, e incluso el ecologismo, se comportan de forma parecida.

Desde Rebeldes Indignadas lanzamos una Carta Abierta y exhortamos al activismo a movilizarse y romper el muro de silencio.

prensa

prensa

  • Tendencia
  • Comentarios
  • El último
Lotería del Niño: números más buscados y terminaciones más premiadas

Lotería del Niño: números más buscados y terminaciones más premiadas

enero 2, 2025
Hallan sin vida a Agustín Sánchez, desaparecido ayer cuando salía en bici desde Catarroja

Hallan sin vida a Agustín Sánchez, desaparecido ayer cuando salía en bici desde Catarroja

marzo 13, 2025
El ayuntamiento de Paiporta demoniza las ayudas de la Fundación de Amancio Ortega

El ayuntamiento de Paiporta demoniza las ayudas de la Fundación de Amancio Ortega

febrero 24, 2025
El barranco del Poyo con agua de parte a parte en Paiporta

El barranco del Poyo con agua de parte a parte en Paiporta

diciembre 28, 2025
La Mare de Deu dels Desamparats tuvo dos alfombras coloridas

La Mare de Deu dels Desamparats tuvo dos alfombras coloridas

0
Sánchez premia a Puig con la embajada ante la OCDE en París

El PP de Castelló desvela que Morella ha pagado más de 700.000€ al hermano de Chimo Puig

0
Más de 2.000 facturas pagadas por Morella por más de 840.000€ al hermano de Puig

Más de 2.000 facturas pagadas por Morella por más de 840.000€ al hermano de Puig

0
El Papa Francisco asegura ante ASAJA que los verdaderos ecologistas son los agricultores y ganaderos y les anima a luchar por responsabilidad social

El Papa Francisco asegura ante ASAJA que los verdaderos ecologistas son los agricultores y ganaderos y les anima a luchar por responsabilidad social

0
Torrent proyecta la reconstrucción integral del polígono industrial Mas del Juge con una inversión de 35,7 millones tras la DANA

Torrent proyecta la reconstrucción integral del polígono industrial Mas del Juge con una inversión de 35,7 millones tras la DANA

septiembre 6, 2026
La Fallera Mayor de Valencia regresa a Torás para participar en las fiestas patronales junto a su Corte de Honor

La Fallera Mayor de Valencia regresa a Torás para participar en las fiestas patronales junto a su Corte de Honor

septiembre 6, 2026
Por: Juan García Sentandreu Ex Presidente de Coalición Valenciana

Azud y la fragmentación del valencianismo

septiembre 6, 2026
Des de Dénia per Pedro Fuentes Caballero, Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent en Dénia. La RACV respon a la nova presidenta de l’AVL i reobri el debat sobre qué model de llengua valenciana volem preservar Les declaracions realisades per Maria Àngels Francés, nova presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, han tornat a posar damunt de la taula una qüestió que en Valéncia mai ha deixat d’estar completament tancada: qué s’entén per llengua valenciana, quin model llingüístic es vol transmetre i fins a quin punt la denominada «unitat de la llengua» condiciona la seua codificació. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) ha reaccionat públicament davant de les paraules de Francés, pronunciades durant la seua presa de possessió, en les quals definí el valencià com una llengua «unitària i diversa, pròpia i compartida». La resposta de la RACV és contundent: considera que darrere d’eixa formulació existix una concepció de l’idioma que, baix l’aparència de reconéixer la diversitat valenciana, acaba subordinant-la a un model llingüístic essencialment català. No estem davant d’una discussió sobre una simple paraula. Estem davant de dos maneres profundament diferents d’entendre la codificació, la personalitat i el futur del valencià. Una frase que concentra tot el debat Dir que el valencià és una llengua «unitària i diversa» pot semblar, a primera vista, una fòrmula conciliadora. Permet parlar d’unitat i, al mateix temps, reconéixer particularitats territorials. Pero precisament ahí és a on la RACV situa la seua discrepància. La pregunta és inevitable: ¿unitària respecte a qué? Per a l’AVL, la resposta està determinada pel seu propi marc normatiu i institucional. L’Acadèmia sosté des de fa anys una concepció unitària compartida en el català, encara que reivindique la denominació «valencià» i determinades formes pròpies valencianes. La RACV partix d’un plantejament radicalment diferent. Considera que el valencià deu ser codificat des de la seua pròpia tradició, fonètica, lèxic, morfologia i sintaxis, sense convertir la convergència en el català normatiu en l’eix vertebrador del model. Per això la frase que tanca el comunicat és delliberadament directa: «UNITÀRIA» ¿VOL DIR CATALANA? No és una afirmació neutral ni una conclusió acceptada per tota la filologia. És la síntesis de la postura de la RACV davant del model de l’AVL. I precisament per això mereix ser explicada i debatuda, no reduïda a un intercanvi d’etiquetes. DOS MODELS QUE NO DEUEN CONFONDRE’S Una de les aportacions més importants del comunicat és que la RACV no presenta el conflicte simplement com una elecció entre un valencià «unitari» i un atre «diferenciat». Segons la seua argumentació, plantejar-ho aixina ya condiciona la resposta, perque convertix el català normatiu en el marc de referència i deixa al valencià reduït a una colecció de particularitats internes. La RACV defén una atra perspectiva: existix una tradició valenciana susceptible de ser codificada des de criteris valencians, de la mateixa manera que existix una codificació catalana desenrollada a partir de la seua pròpia tradició normativa. Ahí està el verdader fondo de la controvèrsia. No es discutix únicament si diem este o aquest, si preferim determinades formes verbals o si un diccionari accepta una paraula concreta. Lo que es discutix és quin model ocupa el centre i quin queda relegat a la perifèria. I eixa diferència és fonamental. EL VALENCIÀ NO POT REDUIR-SE A UNA SUMA DE «PARTICULARITATS» Quan una determinada concepció normativa presenta les formes genuïnament valencianes com a «variants», «particularitats» o formes territorials dins d’un conjunt superior, és comprensible que una part del valencianisme cultural es pregunte qué queda, finalment, de l’autonomia del model valencià. Perque una llengua no és únicament el nom que apareix en la portada d’un diccionari. Una llengua és també la manera de pronunciar, les paraules heretades, les construccions populars, les formes verbals, la tradició escrita, la lliteratura i la memòria colectiva dels seus parlants. Si totes eixes característiques són sistemàticament valorades en funció de la seua proximitat o distància respecte d’un atre estàndart, el debat deixa de ser purament ortogràfic. Passa a ser un debat sobre dependència normativa. La RACV denuncia precisament això: que baix l’expressió «llengua unitària» es pretén presentar com a valencià un estàndart que, segons la seua interpretació, respon essencialment a la codificació catalana, encara que incorpore concessions o variants valencianes. LA LLENGUA REAL DEL CARRER TAMBÉ DEU CONTAR Hi ha, ademés, una qüestió que les institucions llingüístiques no deurien ignorar: la distància entre la llengua normativa i la llengua espontànea de molts valencians. Qualsevol persona que recórrega les comarques valencianes trobarà formes, expressions, pronunciacions i construccions que formen part de la transmissió familiar de generacions. No tot lo popular és necessàriament normatiu, evidentment. Una codificació necessita criteris, coherència i estabilitat. Pero tampoc seria raonable construir un estàndart que fera sentir al parlant que la seua manera tradicional d’expressar-se és permanentment secundària, inadequada o necessitada de correcció. Una normativa deu servir a la llengua; la llengua no pot convertir-se simplement en servidora de la normativa. I este és segurament un dels punts a on el debat deixa els despaig acadèmics i entra directament en la societat. ¿Per qué alguns valencians senten que el model que estudiaren en casa i el que troben en determinats àmbits oficials s’allunten? ¿Per qué determinades formes valencianes necessiten permanentment justificar la seua existència? ¿Per qué la convergència en el català estàndart és considerada normalisació, mentres que la recuperació de formes valencianes és presentada en ocasions com a secessionisme? Són preguntes llegítimes. I descalificar-les no les farà desaparéixer. UNA COSA ÉS LA FILOLOGIA I UNA ATRA, LA POLÍTICA LLINGÜÍSTICA També convé introduir una precisió imprescindible si volem que l’artícul tinga rigor. La classificació acadèmica majoritària contemporànea considera el valencià i el català varietats d’un mateix sistema llingüístic. Negar que esta és actualment la posició predominant en la romanística seria presentar de manera incompleta el debat. Pero reconéixer este fet tampoc resol totes les qüestions. La filologia pot estudiar parentesc, evolucions històriques, inteligibilitat, dialectologia i característiques estructurals. Una classificació llingüística no determina per sí mateixa totes les decisions sobre denominació, codificació, identitat cultural o política normativa. I molt manco obliga als valencians a considerar irrellevant el nom històric de la seua llengua. L’Estatut d’Autonomia parla expressament de idioma valencià i establix que «la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià». Per tant, la denominació valenciana no és un caprig, una invenció contemporànea ni una concessió sentimental: és la denominació oficial de la llengua pròpia dels valencians. A partir d’ahí, una societat democràtica deu poder discutir quin model de valencià considera més adequat sense que cada discrepància acabe convertida en una guerra d’identitats. LA RACV I LES NORMES D’EL PUIG La postura de la RACV tampoc naix ara. La institució representa una tradició normativa pròpia que té en les Normes d’El Puig una de les seues expressions més conegudes. Eixe model ha segut defés durant décades per sectors del valencianisme cultural com una codificació construïda des de la personalitat diferencial valenciana. Podem compartir-la o discutir-la. Podem comparar els seus criteris en els de l’AVL. Podem estudiar quines formes tenen major tradició documental, quines són més habituals entre els parlants o quines faciliten millor l’aprenentage. Lo que no pareix intelectualment raonable és fingir que este debat no existix. Existix. T'història. T'institucions. T'arguments. I té valencians que llegítimament defenen una opció o una atra. Precisament per això, la resposta adequada deuria ser més estudi, més documentació i més debat; no menys. «PRÒPIA I COMPARTIDA»: ¿A ON ESTÀ EL LLÍMIT? L’atra expressió pronunciada per Francés «pròpia i compartida» mereix també una reflexió. Una llengua pot ser compartida sense que això elimine les identitats particulars dels seus parlants. És una realitat perfectament normal en moltes comunitats llingüístiques del món. El problema apareix quan «compartida» acaba interpretant-se com subordinada, o quan la comunitat demogràficament, institucionalment o editorialment més forta acaba determinant quin és l’estàndart central. Per això, més que discutir eternament sobre una paraula, seria convenient formular preguntes concretes: ¿Quantes formes genuïnament valencianes ocupen realment el centre del model? ¿Quantes són tolerades només com a variants? ¿Quin pes té la tradició lliterària valenciana en la construcció de l’estàndart? ¿Quina relació existix entre la llengua ensenyada i la llengua tradicional de les comarques valenciaparlants? Ahí és a on el debat pot resultar productiu. DEFENDRE EL VALENCIÀ NO ÉS ATACAR A NINGÚ La defensa d’un model valencià propi no necessita construir-se contra els catalans ni contra Catalunya. Catalunya té tot el dret a preservar, normativisar i promocionar la seua llengua i la seua cultura d’acort en les seues institucions. Exactament el mateix principi deuria aplicar-se a Valéncia. Defendre la personalitat valenciana no significa odiar la catalana. Defendre les formes valencianes no obliga a negar afinitats llingüístiques. I reconéixer afinitats tampoc deuria significar exigir la renúncia a la personalitat valenciana. Eixa distinció és essencial per a evitar que una discussió cultural acabe convertint-se en una batalla identitària permanent. El valencianisme cultural té més força quan defén lo propi per lo que és, i no simplement per oposició a un atre poble. EL FUTUR DEL VALENCIÀ ES JUGA TAMBÉ EN EL CARRER Mentres acadèmies, universitats i polítics discutixen sobre unitat, codificació i normativa, existix una qüestió encara més urgent: que el valencià continue parlant-se. Una llengua no sobreviu únicament gràcies als diccionaris. Sobreviu quan els pares la transmeten als fills; quan els chiquets la senten en casa; quan els jóvens la gasten en naturalitat; quan està present en el comerç, en la música, en els mijos de comunicació, en les festes, en la cultura popular i en les noves tecnologies. Seria una enorme paradoxa que els valencians dedicàrem totes les energies a discutir sobre quin valencià i acabàrem sense suficients parlants que el mantingueren viu. Per això, la defensa de la llengua pròpia necessita dos coses simultàneament: preservar la seua personalitat i assegurar la seua transmissió social. Una sense l’atra quedaria incompleta. NI SILENCI NI DOGMES: DEBAT El comunicat de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana té valor, sobretot, perque recorda que una part de la societat valenciana no considera resolta la qüestió del model llingüístic. Podrà discutir-se la seua conclusió. Podrà rebatre’s filològicament. Podran defendre’s les tesis de l’AVL o les de la RACV. Això forma part d’una societat plural. Pero si realment volem protegir el patrimoni cultural valencià, ninguna institució deuria tindre por a les preguntes. ¿Quin valencià volem transmetre? ¿Un estàndart progressivament convergent en el català general o un model que situe les formes valencianes en el centre de la codificació? ¿Com conciliem classificació filològica, denominació estatutària, tradició escrita i realitat oral? ¿I cóm conseguim, sobretot, que els valencians continuen parlant la llengua que hem heretat? Eixes són les qüestions de fondo. La RACV ha donat la seua resposta: el valencià és valencià i el català és català. L’AVL partix d’una concepció diferent, basada en l’unitat llingüística i en la diversitat interna. El desacort és evident. I precisament perque és evident, lo democràtic no és amagar-lo, sino discutir-lo en arguments, documentació i respecte. Perque al final, per damunt de sigles, acadèmies i disputes normatives, hi ha una realitat que no deuríem perdre de vista: la llengua valenciana no és propietat exclusiva de cap institució. És patrimoni dels valencians que l’han parlada, escrita i transmesa durant generacions. I si verdaderament nos preocupa el seu futur, la pregunta no pot ser únicament qui té l’última paraula. La pregunta decisiva és molt més important: ¿QUIN VALENCIÀ VOLEM DEIXAR A LES GENERACIONS QUE VINDRAN? «Unitària» ¿vol dir catalana?

«Unitària» ¿vol dir catalana?

septiembre 6, 2026

Noticias recientes

Torrent proyecta la reconstrucción integral del polígono industrial Mas del Juge con una inversión de 35,7 millones tras la DANA

Torrent proyecta la reconstrucción integral del polígono industrial Mas del Juge con una inversión de 35,7 millones tras la DANA

septiembre 6, 2026
La Fallera Mayor de Valencia regresa a Torás para participar en las fiestas patronales junto a su Corte de Honor

La Fallera Mayor de Valencia regresa a Torás para participar en las fiestas patronales junto a su Corte de Honor

septiembre 6, 2026
Por: Juan García Sentandreu Ex Presidente de Coalición Valenciana

Azud y la fragmentación del valencianismo

septiembre 6, 2026
Des de Dénia per Pedro Fuentes Caballero, Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent en Dénia. La RACV respon a la nova presidenta de l’AVL i reobri el debat sobre qué model de llengua valenciana volem preservar Les declaracions realisades per Maria Àngels Francés, nova presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, han tornat a posar damunt de la taula una qüestió que en Valéncia mai ha deixat d’estar completament tancada: qué s’entén per llengua valenciana, quin model llingüístic es vol transmetre i fins a quin punt la denominada «unitat de la llengua» condiciona la seua codificació. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) ha reaccionat públicament davant de les paraules de Francés, pronunciades durant la seua presa de possessió, en les quals definí el valencià com una llengua «unitària i diversa, pròpia i compartida». La resposta de la RACV és contundent: considera que darrere d’eixa formulació existix una concepció de l’idioma que, baix l’aparència de reconéixer la diversitat valenciana, acaba subordinant-la a un model llingüístic essencialment català. No estem davant d’una discussió sobre una simple paraula. Estem davant de dos maneres profundament diferents d’entendre la codificació, la personalitat i el futur del valencià. Una frase que concentra tot el debat Dir que el valencià és una llengua «unitària i diversa» pot semblar, a primera vista, una fòrmula conciliadora. Permet parlar d’unitat i, al mateix temps, reconéixer particularitats territorials. Pero precisament ahí és a on la RACV situa la seua discrepància. La pregunta és inevitable: ¿unitària respecte a qué? Per a l’AVL, la resposta està determinada pel seu propi marc normatiu i institucional. L’Acadèmia sosté des de fa anys una concepció unitària compartida en el català, encara que reivindique la denominació «valencià» i determinades formes pròpies valencianes. La RACV partix d’un plantejament radicalment diferent. Considera que el valencià deu ser codificat des de la seua pròpia tradició, fonètica, lèxic, morfologia i sintaxis, sense convertir la convergència en el català normatiu en l’eix vertebrador del model. Per això la frase que tanca el comunicat és delliberadament directa: «UNITÀRIA» ¿VOL DIR CATALANA? No és una afirmació neutral ni una conclusió acceptada per tota la filologia. És la síntesis de la postura de la RACV davant del model de l’AVL. I precisament per això mereix ser explicada i debatuda, no reduïda a un intercanvi d’etiquetes. DOS MODELS QUE NO DEUEN CONFONDRE’S Una de les aportacions més importants del comunicat és que la RACV no presenta el conflicte simplement com una elecció entre un valencià «unitari» i un atre «diferenciat». Segons la seua argumentació, plantejar-ho aixina ya condiciona la resposta, perque convertix el català normatiu en el marc de referència i deixa al valencià reduït a una colecció de particularitats internes. La RACV defén una atra perspectiva: existix una tradició valenciana susceptible de ser codificada des de criteris valencians, de la mateixa manera que existix una codificació catalana desenrollada a partir de la seua pròpia tradició normativa. Ahí està el verdader fondo de la controvèrsia. No es discutix únicament si diem este o aquest, si preferim determinades formes verbals o si un diccionari accepta una paraula concreta. Lo que es discutix és quin model ocupa el centre i quin queda relegat a la perifèria. I eixa diferència és fonamental. EL VALENCIÀ NO POT REDUIR-SE A UNA SUMA DE «PARTICULARITATS» Quan una determinada concepció normativa presenta les formes genuïnament valencianes com a «variants», «particularitats» o formes territorials dins d’un conjunt superior, és comprensible que una part del valencianisme cultural es pregunte qué queda, finalment, de l’autonomia del model valencià. Perque una llengua no és únicament el nom que apareix en la portada d’un diccionari. Una llengua és també la manera de pronunciar, les paraules heretades, les construccions populars, les formes verbals, la tradició escrita, la lliteratura i la memòria colectiva dels seus parlants. Si totes eixes característiques són sistemàticament valorades en funció de la seua proximitat o distància respecte d’un atre estàndart, el debat deixa de ser purament ortogràfic. Passa a ser un debat sobre dependència normativa. La RACV denuncia precisament això: que baix l’expressió «llengua unitària» es pretén presentar com a valencià un estàndart que, segons la seua interpretació, respon essencialment a la codificació catalana, encara que incorpore concessions o variants valencianes. LA LLENGUA REAL DEL CARRER TAMBÉ DEU CONTAR Hi ha, ademés, una qüestió que les institucions llingüístiques no deurien ignorar: la distància entre la llengua normativa i la llengua espontànea de molts valencians. Qualsevol persona que recórrega les comarques valencianes trobarà formes, expressions, pronunciacions i construccions que formen part de la transmissió familiar de generacions. No tot lo popular és necessàriament normatiu, evidentment. Una codificació necessita criteris, coherència i estabilitat. Pero tampoc seria raonable construir un estàndart que fera sentir al parlant que la seua manera tradicional d’expressar-se és permanentment secundària, inadequada o necessitada de correcció. Una normativa deu servir a la llengua; la llengua no pot convertir-se simplement en servidora de la normativa. I este és segurament un dels punts a on el debat deixa els despaig acadèmics i entra directament en la societat. ¿Per qué alguns valencians senten que el model que estudiaren en casa i el que troben en determinats àmbits oficials s’allunten? ¿Per qué determinades formes valencianes necessiten permanentment justificar la seua existència? ¿Per qué la convergència en el català estàndart és considerada normalisació, mentres que la recuperació de formes valencianes és presentada en ocasions com a secessionisme? Són preguntes llegítimes. I descalificar-les no les farà desaparéixer. UNA COSA ÉS LA FILOLOGIA I UNA ATRA, LA POLÍTICA LLINGÜÍSTICA També convé introduir una precisió imprescindible si volem que l’artícul tinga rigor. La classificació acadèmica majoritària contemporànea considera el valencià i el català varietats d’un mateix sistema llingüístic. Negar que esta és actualment la posició predominant en la romanística seria presentar de manera incompleta el debat. Pero reconéixer este fet tampoc resol totes les qüestions. La filologia pot estudiar parentesc, evolucions històriques, inteligibilitat, dialectologia i característiques estructurals. Una classificació llingüística no determina per sí mateixa totes les decisions sobre denominació, codificació, identitat cultural o política normativa. I molt manco obliga als valencians a considerar irrellevant el nom històric de la seua llengua. L’Estatut d’Autonomia parla expressament de idioma valencià i establix que «la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià». Per tant, la denominació valenciana no és un caprig, una invenció contemporànea ni una concessió sentimental: és la denominació oficial de la llengua pròpia dels valencians. A partir d’ahí, una societat democràtica deu poder discutir quin model de valencià considera més adequat sense que cada discrepància acabe convertida en una guerra d’identitats. LA RACV I LES NORMES D’EL PUIG La postura de la RACV tampoc naix ara. La institució representa una tradició normativa pròpia que té en les Normes d’El Puig una de les seues expressions més conegudes. Eixe model ha segut defés durant décades per sectors del valencianisme cultural com una codificació construïda des de la personalitat diferencial valenciana. Podem compartir-la o discutir-la. Podem comparar els seus criteris en els de l’AVL. Podem estudiar quines formes tenen major tradició documental, quines són més habituals entre els parlants o quines faciliten millor l’aprenentage. Lo que no pareix intelectualment raonable és fingir que este debat no existix. Existix. T'història. T'institucions. T'arguments. I té valencians que llegítimament defenen una opció o una atra. Precisament per això, la resposta adequada deuria ser més estudi, més documentació i més debat; no menys. «PRÒPIA I COMPARTIDA»: ¿A ON ESTÀ EL LLÍMIT? L’atra expressió pronunciada per Francés «pròpia i compartida» mereix també una reflexió. Una llengua pot ser compartida sense que això elimine les identitats particulars dels seus parlants. És una realitat perfectament normal en moltes comunitats llingüístiques del món. El problema apareix quan «compartida» acaba interpretant-se com subordinada, o quan la comunitat demogràficament, institucionalment o editorialment més forta acaba determinant quin és l’estàndart central. Per això, més que discutir eternament sobre una paraula, seria convenient formular preguntes concretes: ¿Quantes formes genuïnament valencianes ocupen realment el centre del model? ¿Quantes són tolerades només com a variants? ¿Quin pes té la tradició lliterària valenciana en la construcció de l’estàndart? ¿Quina relació existix entre la llengua ensenyada i la llengua tradicional de les comarques valenciaparlants? Ahí és a on el debat pot resultar productiu. DEFENDRE EL VALENCIÀ NO ÉS ATACAR A NINGÚ La defensa d’un model valencià propi no necessita construir-se contra els catalans ni contra Catalunya. Catalunya té tot el dret a preservar, normativisar i promocionar la seua llengua i la seua cultura d’acort en les seues institucions. Exactament el mateix principi deuria aplicar-se a Valéncia. Defendre la personalitat valenciana no significa odiar la catalana. Defendre les formes valencianes no obliga a negar afinitats llingüístiques. I reconéixer afinitats tampoc deuria significar exigir la renúncia a la personalitat valenciana. Eixa distinció és essencial per a evitar que una discussió cultural acabe convertint-se en una batalla identitària permanent. El valencianisme cultural té més força quan defén lo propi per lo que és, i no simplement per oposició a un atre poble. EL FUTUR DEL VALENCIÀ ES JUGA TAMBÉ EN EL CARRER Mentres acadèmies, universitats i polítics discutixen sobre unitat, codificació i normativa, existix una qüestió encara més urgent: que el valencià continue parlant-se. Una llengua no sobreviu únicament gràcies als diccionaris. Sobreviu quan els pares la transmeten als fills; quan els chiquets la senten en casa; quan els jóvens la gasten en naturalitat; quan està present en el comerç, en la música, en els mijos de comunicació, en les festes, en la cultura popular i en les noves tecnologies. Seria una enorme paradoxa que els valencians dedicàrem totes les energies a discutir sobre quin valencià i acabàrem sense suficients parlants que el mantingueren viu. Per això, la defensa de la llengua pròpia necessita dos coses simultàneament: preservar la seua personalitat i assegurar la seua transmissió social. Una sense l’atra quedaria incompleta. NI SILENCI NI DOGMES: DEBAT El comunicat de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana té valor, sobretot, perque recorda que una part de la societat valenciana no considera resolta la qüestió del model llingüístic. Podrà discutir-se la seua conclusió. Podrà rebatre’s filològicament. Podran defendre’s les tesis de l’AVL o les de la RACV. Això forma part d’una societat plural. Pero si realment volem protegir el patrimoni cultural valencià, ninguna institució deuria tindre por a les preguntes. ¿Quin valencià volem transmetre? ¿Un estàndart progressivament convergent en el català general o un model que situe les formes valencianes en el centre de la codificació? ¿Com conciliem classificació filològica, denominació estatutària, tradició escrita i realitat oral? ¿I cóm conseguim, sobretot, que els valencians continuen parlant la llengua que hem heretat? Eixes són les qüestions de fondo. La RACV ha donat la seua resposta: el valencià és valencià i el català és català. L’AVL partix d’una concepció diferent, basada en l’unitat llingüística i en la diversitat interna. El desacort és evident. I precisament perque és evident, lo democràtic no és amagar-lo, sino discutir-lo en arguments, documentació i respecte. Perque al final, per damunt de sigles, acadèmies i disputes normatives, hi ha una realitat que no deuríem perdre de vista: la llengua valenciana no és propietat exclusiva de cap institució. És patrimoni dels valencians que l’han parlada, escrita i transmesa durant generacions. I si verdaderament nos preocupa el seu futur, la pregunta no pot ser únicament qui té l’última paraula. La pregunta decisiva és molt més important: ¿QUIN VALENCIÀ VOLEM DEIXAR A LES GENERACIONS QUE VINDRAN? «Unitària» ¿vol dir catalana?

«Unitària» ¿vol dir catalana?

septiembre 6, 2026
Noticias Ciudadanas

Noticias Ciudadanas te aproxima todas las noticias de Valencia y las provincias de Alicante Castellón. Noticias de toda la Comunidad Valenciana.

Siguenos

Auditado por

Categorías

  • Agenda
  • Alicante
  • Castellón
  • Cine
  • Comunidad Valenciana
  • Con niños
  • Consejos y tendencias
  • Cultura
  • Deportes
  • Destacada
  • Economía
  • Educación
  • El tiempo
  • España e internacional
  • Exposiciones
  • Fallas
  • Fiestas y tradiciones
  • Gastronomía y turismo
  • Historia
  • Lotería y sorteos
  • Música
  • Noticia destacada del día
  • Noticias sociales
  • NOTICIES EN LLENGUA VALENCIANA
  • Opinión
  • Patrimonio
  • Poblaciones de Valencia
  • Revista
  • revista Valencia
  • Salud y bienestar
  • Sin categoría
  • Teatro
  • Valencia Ciudad
  • Varios

Noticia destacada del día

Los bomberos dan por estabilizado un incendio de vegetación declarado en Dénia

Los bomberos dan por estabilizado un incendio de vegetación declarado en Dénia

septiembre 5, 2026
  • Quienes Somos
  • Publicidad
  • Contacto
  • Aviso Legal
  • Política Privacidad
  • Configurar Cookies

© 2024 Noticias ciudadanas -Periódico digital Noticias Ciudadanas.

Sin resultado
Ver todos los resultados
  • Valencia Ciudad
  • Comunidad Valenciana
    • Alicante
    • Castellón
    • Poblaciones de Valencia
  • Cultura
    • Patrimonio
  • España e internacional
  • Economía
  • Noticias sociales
  • Deportes
  • Salud y bienestar
  • Opinión
  • Fiestas y tradiciones
  • Agenda
  • Contacto

© 2024 Noticias ciudadanas -Periódico digital Noticias Ciudadanas.