Hi ha figures en l’història que no sols destaquen pel seu temps, sino que el transcendien. Hòmens que no poden ser entesos únicament com a personages d’una época, perque la seua emprenta va molt més allà del moment en qué varen viure. U d’ells, sense cap dubte, és Sant Vicent Ferrer, un valencià universal que va convertir la paraula en una arma de fe, de transformació i d’esperança.
Les cròniques antigues el descriuen com un home de presència imponent. Alt, proporcionat, en un cos fort que, no obstant, va ser somés des de ben jove a una disciplina extrema. No era una fortalea vana, sino el resultat d’una vida marcada pel sacrifici, la mortificació i la voluntat de dominar el cos per a elevar l’esperit. La seua cara, serena i expressiva, transmetia una mescla de dolçor i determinació. Els seus ulls, vius i penetrants, no passaven desapercebuts: hi havia en ells una llum especial, una intensitat que captivava a qui el mirava.
Pero més allà de l’aspecte físic, lo que realment definia a Sant Vicent era la seua força interior. No era un home de veu estrident, pero tampoc necessitava alçar-la per a ser escoltat. Quan parlava, ho fea en una claritat i una convicció que travessaven a qui l’escoltava. La seua oratòria no era artificiosa ni carregada de retòrica buida: era directa, viva, plena de sentit i, sobretot, carregada de veritat.
Els testimonis de l’época coincidixen en una idea: Sant Vicent no predicava, commovia. No buscava l’aplaudiment, sino la conversió. I ho conseguia. En places plenes, en carrers abarrotats o en temples replets, la gent l’escoltava en silenci absolut, com si cada paraula fora dirigida personalment a cada u d’ells.
La seua vida, no obstant, no fon fàcil. Va ser un home auster fins a l’extrem. Rebujava els plaers, evitava qualsevol excés i vivia en una senzillea radical. Inclús en la malaltia, quan el seu cos li demanava descans i aliment, ell continuava fidel a una disciplina estricta. La seua alimentació era mínima, moltes voltes basada en herbes o aliments senzills, i sempre compartint lo poc que tenia en els més necessitats.
Esta exigència personal no era una imposició externa, sino una decisió pròpia. Una manera d’entendre la vida basada en el sacrifici, en la coherència i en el compromís absolut en la seua missió. Perque Sant Vicent no era només un religiós: era un home en una missió clara.
Des de ben jove es va dedicar a predicar, i ho va fer en una energia que sorprenia a tots. Recorregué pobles i ciutats, no sols del Regne de Valéncia a on va nàixer en la pròpia capital del Regne, sino de tota Europa. França, Itàlia, Castella… allà a on anava, deixava una emprenta profunda. No era estrany vore multituts reunides només per escoltar-lo, en una época en la qual la paraula tenia un valor immens.
I és que Sant Vicent tenia alguna cosa que no es pot ensenyar: un do natural per a comunicar. Sabia arribar al poble, parlar-li en un llenguage que entenia, pero sense perdre profunditat. Sabia emocionar, fer reflexionar i, sobretot, fer reaccionar.
En els últims anys de la seua vida, el desgast físic començà a fer-se evident. El seu cos, castigat per anys de sacrifici i viages constants, començà a fallar. Pero ni aixina va abandonar el seu treball. Continuà predicant fins que les forces l’ho permeteren, fidel fins al final a allò que havia marcat tota la seua existència.
Sant Vicent Ferrer no és només un sant. És un símbol. Un referent d’una Valéncia que va saber donar al món figures de primer nivell, hòmens capaços de transcendir fronteres i d’influir en tota una época.
Parlar d’ell és parlar de fe, pero també de caràcter, de determinació i de compromís. És recordar que, en un temps sense tecnologia ni grans mijans, una sola veu valenciana podia canviar consciències i moure multituts.
I, sobretot, és reivindicar que, des de Valéncia, també s’ha fet història en mayúscules.
