Una de les majors paradoxes polítiques i llingüístiques de la Comunitat Valenciana es troba precisament dins del seu propi Estatut d’Autonomia. Un text que, teòricament, deuria protegir clarament la personalitat i la dignitat de la llengua valenciana, acaba convertint-se en una font permanent de contradiccions, ambigüitats i confusió institucional.
L’artícul 6 de l’Estatut és un eixemple evident d’esta situació. En els seus primers apartats, el text deixa clar i sense matisos que:
“La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”.
I ademés afirma:
“L’idioma valencià és l’oficial en la Comunitat Valenciana”.
És dir, el mateix Estatut reconeix explícitament que el valencià és llengua i idioma propi dels valencians. No parla de “català”, ni de “variant catalana”, ni tampoc de “modalitat dialectal”. Parla clarament de llengua valenciana i idioma valencià.
Pero és precisament ahí a on apareix la gran contradicció política i institucional que durant anys ha generat malestar en una part important de la societat valenciana.
Perque el mateix artícul, en el seu apartat 8, establix que:
“L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l’idioma valencià”.
I és ací a on molts valencians es fan una pregunta absolutament lògica:
¿Cóm pot ser que l’Estatut diga que la llengua pròpia és el valencià, pero l’organisme encarregat de regular-la defense oficialment que valencià i català són la mateixa llengua?
La contradicció és evident
L’AVL, des de la seua creació, ha assumit una normativa pràcticament calcada de la del Institut d’Estudis Catalans (IEC), organisme normatiu català. De fet, gran part de les formes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques promogudes per l’AVL coincidixen plenament en les directrius del catalanisme llingüístic.
Això ha provocat durant anys una sensació de frau institucional entre molts valencians que consideren que se’ls diu una cosa en el paper mentres se’ls impon una atra en la pràctica.
Perque si la llengua oficial és el valencià, ¿per qué l’ensenyança, els llibres de text i moltes institucions públiques acaben promovent un model llingüístic cada volta més alluntat del valencià popular i més acostant al català normatiu?
Esta és la qüestió de fondo que durant décades s’ha intentat silenciar baix acusacions de “blaverisme”, “anticatalanisme” o “ignorància”. Pero el debat continua viu precisament perque la contradicció existix i és visible.
El poble valencià veu cóm moltes paraules pròpies, expressions tradicionals i formes històriques valencianes són progressivament substituïdes per formes alienes baix l’excusa de la “normativisació”. I mentres això passa, se repetix constantment que “el valencià és la llengua pròpia”, encara que cada volta se semble menys al valencià viu que s’ha parlat històricament en els carrers i pobles valencians.
Lo més preocupant és que esta situació ha generat una desconexió creixent entre la llengua oficial institucional i la llengua real de molts valencians. Molta gent sent que el model que s’ensenya no representa la seua manera natural de parlar, i això acaba provocant rebuig, distància i desafecció.
Paradoxalment, aquells que afirmaven “defendre la llengua” han acabat contribuint a separar-la del poble.
Atac constant a Les Normes d’El Puig per part del pancatalanisme
Per atra banda, resulta significatiu que qualsevol intent de reivindicar les Normes del Puig, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana o una visió diferenciada del valencià siga automàticament atacat des de sectors pancatalanistes com si es tractara d’una heresia política.
Pero la realitat és que el conflicte no l’han creat els valencians que defenen la seua identitat llingüística, sino les contradiccions institucionals construïdes durant anys per una classe política incapaç d’afrontar el debat en claritat i honestitat.
Perque si el valencià és verdaderament una llengua pròpia, diferenciada i protegida per l’Estatut, molts ciutadans consideren que la seua normativa també deuria respondre prioritàriament a la realitat històrica, cultural i popular valenciana, i no a models elaborats des d’una atra comunitat autònoma.
El debat llingüístic valencià no és només una qüestió filològica. És també una qüestió de dignitat cultural, d’identitat colectiva i de respecte a la voluntat d’un poble que durant sigles ha nomenat a la seua llengua simplement com: valencià.
I mentres l’Estatut continue afirmant una cosa mentres les institucions normatives impulsen una atra, la sensació de contradicció continuarà creixent entre molts valencians que cada dia tenen més clar que una llengua no se defén negant-li el seu nom ni dissolent-la dins d’identitats alienes.
Pedro Fuentes Caballero
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana corresponent per Dénia
President de l’Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia
La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).
