Els valencians orgullosos del nostre passat lluntà o pròxim, celebrem el tres de març. És el dia de l’orgull. De l’orgull de tindre una llengua pròpia i privativa, una llengua en historicitat, una llengua en autonomia, una llengua viva, en vitalitat.
Una llengua estandardisada i normativisada des del principi del sigle XX per filòlecs i gramàtics com Lluís Fullana Mira o Josep Nebot. Estandardisada per a tot el domini llingüístic valencià; de Vinaròs a Oriola i de les serres a la mar.
El 3 de març l’entitat científica i normativisadora de la nostra llengua, organisa actes en recort de la mort del Poeta. Senyera poètica del XV valencià. Ausias March.
La Real Acadèmia de Cultura Valenciana, com sempre, en la seua seu oficial, el Saló del Consolat del Mar de la Llonja de Valéncia en l’acte acadèmic anual, glossarà la memòria del poeta que transformà la poesia migeval trobadoresca cap a destins més moderns. Bevent de fonts italianes del primer renaiximent. Nova cultura que entrà en la península a través del Regne de Valéncia, en tal força i amplitut que donarà una collita de lliterats que seran aquells que publicaran el primer llibre lliterari espanyol. Fon el primer sigle d’Or de una llengua neollatina, provinent del romanç (aljamia en el Regne musulmà de Valéncia) que es donà en la nostra terra i que aplegà fins ven finalisat el sigle XVI. No se tornarà a repetir fins l’Ilustració valenciana (en llengua castellana, manco honroses excepcions) i fonamentalment en la Renaixença; des dels anys 30 del sigle XIX fins l’actualitat, que continua en fidelitat als arrels valencians, manco els periodos de dictadures del sigle XX.
El valencià té problemes. Problemes d’us en normalitat i llibertat, problemes de llingüicidi: “Procés de disminució paulatina del nivell de competència llingüística dels parlants d’una determinada llengua o dialecte, el qual pot provocar en el pas del temps la completa desaparició de parlant natius o fluïts de dita varietat llingüística”
Vore: https://diccionari.llenguavalenciana.com/general/consulta/lling%C3%Bcicidi?l=1
Problemes d’absorció, de model de llengua, de confusió del domini llingüístic, de política en llibertat, de diglòssia, de prestigi. En definitiva d’ignorància per gran part dels usuaris, alguns d’ells polítics, acadèmics, universitaris, i atres, que utilisen un valencià ple de faltes d’ortografia, alluntat del model estandart valencià. Bona voluntat pero equivocats de model, traïcionant als seus yayos, besyayos, pares, convençuts que tota la seua família parla mal per ser de poble o de barri.
Res més llunt de la realitat. L’estandart valencià està basat en la parla de totes les comarques, de nort a sur i d’est a oest, normativisant la realitat de l’idioma. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana, en la seua Secció de Llengua Lluís Fullana Mira, va triar l’estandart de tal manera que cap variant de l’idioma valencià predomina sobre una atra, tenint totes les variants la pulcritut, estudi, i normativisació que toca. És el “Valencià General” que s’allunta de variants com l’apichat o les variants del nort i del meridional o de les llengües de transició de les fronteres en Castella, Múrcia o Catalunya.
Per ad esta faena, la Secció utilisa el método més modern de gramàtica: La Gramàtica Estructural o Descriptiva, enfront de la prescriptiva o normativa, ya superada des de principis del sigle XX. Atres llengües, com la catalana, encara estan en la gramàtica prescriptiva, allò de lo que és correcte o incorrecte segons un estandart triat sense cap argumentació científica. Objectivament ¿Perqué la variant de Barcelona és la bona i la de Girona no ho és? ¿Algú té un argument científic sério per a defendre esta tesis? Evidentment ningú té una raó més allà de l’arbitrarietat o subjectivitat de l’ent normativisador que en Catalunya encara està en el sigle XIX. Aixina és, qué l’anem a fer.
Per eixe camí, el d’un model alluntat de la realitat, prescriptiu. En un àmbit llingüístic que no correspon al valencià general, soles se’n va cap a la disminució dels usuaris del valencià que sabent-lo parlar no ho fan, pel desprestigi que el model oficial ha condenat al genuí valencià, (el valencià estandart normativisat segons La Real Acadèmia de Cultura Valenciana) com una mera variant dialectal.
Ni molt manco. El prestigi se’l donaren els autors valencians i en llengua valenciana del sigle d’Or, els escritors i lliterats de la decadència dels sigles XVII i XVIII, els autors de la Renaixença. No només foren els autors valencians en llengua valenciana; Cervantes, Blasco Ibañez, Mayans, Carles Ros, Timoneda, etc. també admiraren la dolça llengua valenciana.
Lo Rat Penat, La Real Acadèmia de Cultura Valenciana i tots aquells valencians, mestres, professors de secundaria i d’universitat, valencians en falles, en bandes, en moros i cristians, en Semana Santa, que sense por i en llibertat contribuint ad este prestigi; utilisant el valencià dels pares, yayos i besyayos tots els dies, i aquells, que com yo, inconformiste i negant-me a pegar la “cabotada” acodim als cursos de Lo Rat Penat per a perfeccionar, ensenyar-se i ser professors del bon Valencià, com diu el mestre Aureli de Paterna.
